Corró

A l’hora que l’amable lector deixi caure la vista en aquestes línies, jo em trobaré enmig d’una simfonia de cracs i crecs. El senyal inequívoc que sóc a fer-me passar el corró per l’esquena: entengui’s, un massatge per posar a lloc totes les peces del trencaclosques que avançava cap al caos. Avui tinc hora demanada, la sessió és a Mollet, i això em permet repetir un particular exercici badoc. Passat el massatge-corró, i amb aquell lleuger estat de sortir-ne flotant en l’èter, me’n vaig a una terrassa de la plaça Prat de la Riba, el rovell de l’ou del centre històric de Mollet. Amb l’Ajuntament vell i el mercat vell i diverses botigues que conserven un aire propi, és una de les places més boniques d’aquests verals. Les dues terrasses que hi ha són prou àmplies i ben situades com per no tenir la sensació que estàs al mig com el dijous, cosa habitual en la majoria de terrasses en llocs cèntrics, i prou ben enfocades al paisatge com per incitar encara més a la badoqueria.

La pròpia sorpresa en descobrir l’encant d’aquesta raconada em fa pensar fins a quin punt vivim d’esquenes, desconeixem el poble del costat –massa sovint, també el propi–, en una comarca fragmentada on hi ha tòpics injustos que encara pul•lulen per l’atmosfera col•lectiva. Etiquetes que al final són intercanviables i, és clar, gestions municipals de mirada estràbica i vol gallinaci. Si tot això no és una collonada, o intenta no ser-ho, és perquè l’estesa de fils invisibles –no només de TDT– entre els diferents pobles, d’una connexió i col•laboració més gran, reforçaria l’activitat cultural, el múscul fins i tot social. Per botó, el cas del teatre de Montmeló, que s’estrenarà aviat: atraurà només gent del poble, només gent de Montornès, o intentarà mirar més enllà? Amb les excepcions de les “festes majons” i de festasses estrella, algú s’ha preguntat com és que costa tant que la gent es bellugui d’un poble a l’altre, separat per no més de 15 minuts, per aprofitar-ne un concert, un recital poètic, una presentació de llibre o qualsevol altra proposta cultural d’interès? Els tòpics només serveixen perquè els putxinel•lis que s’alimenten de les estructures provincianes de cada lloc pensin que són algú en aquell pam de terreny. I treguin encara més pit. Quan vulguin, els dono l’adreça del massatgista de Mollet.

(Publicat a EL 9 NOU, edició del Vallès Oriental, pàgines de Cultura, un divendres de juliol de 2009)