La sabata és aquella cosa que ens empolaina els peus, els fa anar drets i altius, esportius o planers. I també és l’arma llancívola contra dirigents que no ens fan el pes, que es transforma en al·legoria i monument. Exagerat, és el totxo al qual, per més que ho provis, no hi entrarà una engruna de substància: «Sabatot!» Poèticament, és el magnífic poema del mestre Palau i Fabre que va fer fer escarafalls al públic dels millors salons barcelonins: «Com que us angunieja que us mostri la ferida, / per això deixo encara la sabata en els fems». I la sabata és també l’objecte capaç de situar-se al mig d’un carrer perdut qualsevol, sense que res ni ningú pugui explicar com ha arribat fins allà. D’acord que la sabata, en una societat tan canviant i blablablà arribi a tenir uns poders metafòrics ineluctables, però la causa que la porta al lloc més insospitat continua sent ben tèrbola.
Una sabata al mig del carrer, o algú l’hi ha portat volent per deixar-la just allà, cosa que, a priori, tindria poc sentit, o l’ha perdut. I si l’ha perdut, com ha tornat? El personatge, no la sabata. No és el mateix perdre un collaret, el rellotge o la cartera. Una sabata perduda converteix l’altra en desaparellada i irromp el desequilibri. Les sabates són bígames i bípedes, deixant a banda la complicació que suposa una pedra a la sabata. L’escenari canvia si es tracta d’algú que anava «amb una sabata i una espardenya». Sigui com sigui, pot algú no adonar-se que ha perdut una sabata? Un cas similar és el dels mitjons. Algú em dirà que és més comú veure mitjons bruts a prop d’un contenidor. Sense que els fets acabin d’estar del tot clars, jo també he vist mitjons en plàcids carrers de ple centre comercial degudament pijo, i no hi havia cap pista imaginable de com el mitjó –un de sol i no necessàriament foradat– s’havia plantat allà. El cas del mitjó encara és més estrafolari: primer ha hagut de desaparèixer la sabata. Potser la resposta estigui en una dita popular, especialment escaient en els refotuts temps de crisi: «Cadascú sap on li estreny la sabata». I no cal donar-hi més voltes.
(Publicat a la revista-agenda cultural 30 Dies cap allà el gener del 2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada