Minimalisme estremidor

Mentrestant agafa'm la mà
Autor: Kirmen Uribe
Traducció: Jon Elordi i Laia Noguera
Editorial: Proa, Barcelona, 2010
Preu: 15,50 euros
Pàgines: 192


Mentrestant agafa’m la mà és el llibre de poemes que, segons la crítica, ha significat una “revolució tranquil·la” en la literatura basca. També és el llibre que el 2001 dóna a conèixer Kirmen Uribe (Ondarroa, Biscaia, 1970). És el seu primer volum de poesia –i únic, per ara–, i obté el premi de la Crítica basca. I Uribe, no ho oblidem, és l’escriptor que l’any passat va rebre el Premio Nacional de narrativa per la seva novel·la Bilbao Nova York-Bilbao, que es troba en català a Edicions 62. Amb unes credencials com aquestes només es pot celebrar, d’entrada, la traducció al català de Bitartean heldu eskutik, a càrrec de Jon Elordi i Laia Noguera, dos noms que asseguren rigor i solvència, com demostra el resultat, un text viu, sonor i carregat de naturalitat (publicat en edició bilingüe per Proa). Uns elements, aquests, que semblen encaixar perfectament amb la poètica d’Uribe.

És davant aquesta poètica que cal fer un avís al lector. Mentrestant agafa’m la mà posa en joc les emocions i sentiments i tensions resultants a partir d’una matèria primera que té arrels en la realitat o en el seu passat. Si un hipotètic lector escèptic no està disposat a tibar d’aquestes emocions, és possible que no acabi de connectar amb el llibre. Aquesta realitat es presenta amb poemes eminentment narratius –de vegades s’hi albira una trama– i s’embolcalla sovint d’una aura llegendària. En certs moments, la realitat es transmuta en faula per fer-se més clara o bé vira i capgira el seu significat comú. Diria que és aquí on rau “la revolució tranquil·la” d’Uribe: emmarca el que és essencial, practica un minimalisme portat a l’extrem, on tant sembla parlar allò que escriu com allò que no diu. La insinuació, els silencis i la tria de les pauses són els seus dominis. “En els meus somnis sempre tens 20 anys”, diu l’últim vers del poema "De lluny". O un altre, de lluminós, que obre i tanca el poema "Illa": “és diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat”. És com llançar una pedra a l’aigua i delectar-se observant com s’expandeixen les ones. En aquestes ones hi ha la força d’Uribe.

De to llegendari és el poema que obre el llibre, "El riu", que ja insinua aquest diàleg amb les generacions precedents que l’autor estableix per acabar-se i per acabarnos interpel·lant. Diàleg que traslladarà amb més força a la narrativa a Bilbao–Nova York–Bilbao. A Mentrestant agafa’m la mà hi ha el present, amb conflictes emocionals i un joc de balances interiors en algun punt desesperat. Hi ha el realisme, en el biaix social (marginació, presidi, immigració, l’heroïna) i en el de “memòria històrica”, per dir-ho com el títol d’un poema (família i records d’infantesa i d’amors perduts, nostàlgia). L’aposta minimalista descarrila en algun punt i aleshores es torna excessivament directa, massa clara, com si aquella música ja fos sabuda: “Deixa’m pensar / que estarem junts de nou, / que els dies passats poden tornar”. O hi ha d’altres moments més propis de discurs d’equilibri emocional: “Ens demanem massa a nosaltres mateixos / i allò que esperem de nosaltres, dels que tenim a la vora, / no passa gairebé mai”.
De teló de fons apareix, de tant en tant i sense calçador, el paisatge basc, tant en el sentit literal (pluja, mar) com en el social, de treballadors dels forns, un bertsolari o familiars que es fan a la mar. Tractat tot amb gran tendresa –de vegades d’innocència infantil– o capacitat estremidora.

La mateixa tendresa i picada d’ullet a la literatura basca que apareix en la partida d’escacs entre el gran poeta basc Aresti i l’artista surrealista Duchamp. És una petita astracanada entretinguda que l’escriptor es permet a la meitat del volum i que resumeix el tarannà d’aquest llibre de poemes. Aresti-Uribe diu: “La poesia tampoc necessita cap explicació. / Lizardi s’entén, / t’arriba”

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui, el dijous 30 de setembre de 2010)