Ben mirat, els Pastorets són una cosa ben curiosa. La representació nadalenca per excel·lència, genuïnament catalana, amb arrels en l’edat mitjana, perdura generació rere generació des del segle XIX. Tothom ho sap i és profecia que cada any s’acudeix a veure quina sorpresa tenen els Pastorets que fan pels nostres verals, amb aquell cofoisme propi, amb aquella ingenuïtat impostada: algunes obres hi posen un pessic d’actualitat local per afegir-hi picant; d’altres, una gran escenografia per impressionar, o un diàleg regirat més humorístic, o un maquillatge acurat o un actor nou en la pell de Llucifer. La sola paraula Pastorets provoca a alguns un badall hipopotàmic amb ressonàncies que menen a una percepció xarona d’aquesta peça del Nadal. En part és comprensible: algunes referències ja no ens són properes, algunes representacions són llarguíssimes; però també en part és conseqüència de tan moderns com som.
La versió de Folch i Torres és la més popular, encara que n’hi ha d’altres, com les de Ramon Pàmies, Pitarra o de lliures. Les peripècies –des del punt de vista narratiu, no són més que això– dels pastorets, en Lluquet i en Rovelló en la versió de Folch i Torres, ens arrenquen alguns somriures compassius. L’esporuguiment mig ximplet d’en Lluquet pot servir-nos de mirall social o individual. Al capdavall, ¿és que l’un i l’altre no són, per ventura, sinó un reflex distorsionat de comèdia, amb bons i dolents, del que diuen que és el caràcter català, mixtura de seny i rauxa? Fem un cop d’ull al nostre voltant immediat i provem de buscar-hi un Lluquet que apunti maneres. No costarà gaire. I mentrestant continuarem rient, políticament incorrectes, amb els tartamudeigs d’en Jeremies.
Acudim a la representació sabent com acaba i aquí sempre acaba bé. Com passa amb les grans produccions heroiques nord-americanes, que no ens provoquen ni un sol rubor. Això sempre és tranquil·litzador, fins i tot en la més profunda de les postmodernitats líquides regades amb bombolles de cava. Ben mirat, som ben curiosos.
(Article publicat a la revista 30 Dies un Nadal del 2008 si fa no fa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada