dilluns, 17 de gener de 2011

Fuma, que alguna cosa queda

És innegable que fumar és terriblement destructiu, i que la resta de mortals no per ser mortals han de voler empassar-se el fum d’altri. Per aquests efectes malèfics del fumar em vénen al cap aquells cambrers de carrera llarga, amatents, que es movien per la barra amb lleugeresa i amb un esguard cada dia més esgrogueït. Al costat d’aquestes obvietats, de bracet de la llei antitabac he detectat alguns discursos moralistes que resulten ser una barreja de lliçons de civisme i lliçons de llibertat. Quan invoquem la llibertat, i lleis i sancions per fer-la complir, mai se sap per quin carrer se surt. A aquestes alçades del partit, ja sabem que els camins intervencionistes de l’Estat papa–mama són inexorables. O inescrutables.
Dels creadors del “difama, que alguna cosa queda”, ara hem passat a l’amenaça de les fúries de l’infern –“fuma, que alguna cosa queda”– que, a més, escampa ocells negres morts pel cel. Tot perquè just la primera setmana d’aplicació de la força de la llei, al tren de tornada cap a casa –per l’atrotinada R3– pugin unes noies profundament quilles i fumin amb tota parsimònia al vagó. O tot per acabar demanant el mateix nivell de protecció de llibertat davant dels incívics fumadors –incívics per sorollosos i maleducats, no per fumadors– que surten del restaurant de sota a casa i criden mentre fumen. Els científics no ho veuen clar.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 14 al 20 de gener del 2011)

2 comentaris:

  1. És que la R3 és molta R3, per més atrotianda que estigui...

    ResponElimina
  2. Ben cert, senyor Boixeda, massa R3 que és!

    ResponElimina