Miralls sense teranyines

Teranyines

Autora: Anna Montero

48è premi de poesia Ausiàs March de Gandia

Editorial: Edicions 62

Barcelona, 2010

Pàgines: 72

Preu: 15 euros

Només amb els dos últims poemes de Teranyines, el setè poemari d’Anna Montero (València, 1954), ja val la pena atansar-s’hi. Aquests dos darrers poemes pertanyen a la tercera part del llibre, que obre un solc nou dins la seva trajectòria. Són dos poemes torrencials, de tarannà narratiu, on queda reflectit un cert sistema de miralls justament trabucats que Montero posiciona a la perfecció aquí i en altres moments del llibre. Per exemple: “morts meus, mortes meues, / que esperàveu des del fons del temps. / deixeu-me dir-vos que així ha passat la vida” o “poguérem sempre ploure’ns l’un a l’altre / la terra atònita de la pell”. Montero és una militant de la minúscula, una de les seves marques.

Maria Josep Escrivà va dir, a propòsit de Serenitat dels cercles (llibre anterior a l’anterior d’aquest) que “la poesia de Montero no reflecteix mai l’acció desfermada del temporal”. Això es compleix, a grans trets, en la primera i segona part de Teranyines, però en canvi s’esbotza a la tercera, on la tensió creix i la força dels reflexos dels miralls resulta d’una gran potència. Hi ha altres marques de la casa Montero, que ha fet també feina de traductora, que són especialment visibles en la segona part, la central: una gran depuració formal, la tendència a estilitzar el vers i una simbologia que tot ho amara, amb fortes ràfegues de lirisme delicat. Dominen tot el llibre la reflexió al voltant de l’existència humana i els estralls del pas del temps, i en aquesta segona part, sobretot, la mort, que pren cos amb la mort de la mare, i que agafa de la mà el record, els lligams, el que en queda després. “Gota a gota, / la meua veu enverina els seus dies” són els versos punyents del poema que obre aquesta segona part, en què l’autora fa aflorar aquests miralls trabucats, una mena d’efectius regats sobre ella mateixa.

A partir de gestos quotidians, que s’alcen com a imatges isolades, Anna Montero fa córrer sentiments, desig, intimitat. A estones, l’aposta simbòlica, el joc de miralls, queda a mig camí o s’enteranyina per una excessiva delectació en el lirisme (“que va assaborir la seda tendra del desig” o “suspesa, amb ales transparents / que cremen lentíssimes / al foc del teu esguard”). A la primera part se serveix de personatges clàssics per començar a esprémer els grans temes que senyoregen el llibre, que pren el títol d’un poema tan lúcid com estremidor: “i sabem que no hi ha més / que aquestes fines teranyines / que ens uneixen l’un i l’altre / i al buit”.

(Article publicat al suplement de Cultura de l'Avui, el 9 de desembre de 2010)