Alternatius d'abans i d'ara

El crític literari, intel·lectual i modern entre els moderns de l’època, Lluís Montanyà, defensava en un article el bagatge d’Occident enfront dels “cants de sirena” de les idees orientals. Montanyà fa amb Dalí i Gasch el Manifest Groc, símbol de l’avantguarda catalana. És d’abans de la guerra, d’abans de la Segona Guerra Mundial i de la dictadura franquista. Per això Montanyà gasta tics que el connecten més amb la postmodernitat líquida –o sense líquid– d’avui que amb la batalleta de bons i dolents, progres i no tan progres de la generació posterior a la seva. El mapa mental bipolar de dictadura i guerra freda li passa per alt, i ho demostra la normalitat amb què mira i parla de la literatura i del país.

Montanyà seria un alternatiu d’avui, amb la diferència substancial que argumentava, beneïa i escorxava amb una mica més de contingut, de lectures o d’esperit obert i crític, segons els casos i la simptomatologia. És clar que l’estètica epidèrmica és una cosa atribuïble, ara, a unes quantes capelletes culturals, a les alternatives i a les que no. Un company de generació de Montanyà, Just Cabot, clamava els anys trenta que calia que existissin capelletes, parlant del camp literari. Devia pensar que així s’estimularia un públic que trobava inexistent. No sospitava, però, que poguessin existir capelletes pantagruèliques, a pesar del diminutiu equívoc.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana de l'11 al 17 de març del 2011)

(La foto és la capelleta barroca de Santa Maria, de l'església de Baldomà, a Artesa de Segre)