Senglars

Com tots els animalistes del món saben, els senglars pensen, senten i fins i tot pateixen amb l'escalfament del planeta o amb les derrotes del Barça. La comunitat de senglars de l'Ametlla ja està pensant en fer les maletes per anar cap a Collserola. En lloc del mètode salvatge de l'arc i les fletxes, allà saben que si els cacen ho faran sols amb una punxadeta suau, que no fa mal, “bufa, bufa”. Per quan es morin, tenen garantida una cerimònia laica segons els ritus senglars orientals i potser, fins i tot, un racó a Montjuïc amb vistes al mar.

Els senglars de l'Ametlla no se'n saben avenir i maleeixen la seva mala estrella. Confien, però, que la metropolització arribarà i farà la resta, i a la propera ja acudiran els animalistes. Qui els havia de dir que els hàbits urbanites de Barcelona els salvarien. Els senglars, que quan no fan malbé camps i conreus llegeixen el diari, estan encuriosits amb les primàries socialistes de Barcelona: serà el primer viatge a l'inrevés? Una exalcadessa vallesana -repeteixin tots, “la filla de cal Pinyonaire!”- possible candidata a la capital catalana? No ho tenen clar. Encara recorden el comentari d'uns coneguts seus, de Gallecs justament, sobre el Parc dels Colors de Mollet, un parc amb ínfules de Fòrum avant la lettre. La mimesi barcelonina sempre agrada. “Ben mirat -es diu un senyor senglar mentre apura un cigaló de sobretaula- potser no cal que cuitem a deixar l'Ametlla”.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 18 de febrer de 2011)