dijous, 24 de març de 2011

Contra la Santíssima Trini



L’heresiarca i Cia
Autor: Guillaume Apollinaire
Traducció: Elisenda Galobardes
Editorial: Adesiara
Barcelona, 2011
Pàgines: 240
Preu: 20 euros

El pare Benedetto Orfei era “teòleg i gastrònom, devot i gormand” i va fundar a Roma l’heretgia de les Tres Vides. Aquest heresiarca, que dóna nom al conte que dóna nom al llibre de Guillaume Apollinaire (Roma, 1880-París, 1918), editat per Adesiara per primer cop en català, va reflexionar sobre “la bondat del Fill de Déu, que, per llevar la màcula original, es féu home i morí a la creu, entre dos lladres”. Segons Orfei, el lladre de l’esquerra seria l’Esperit Sant, i el de la dreta, Déu pare. Això ho publicava Apollinaire l’any 1910, a L’heresiarca i Cia, obra que aplega 23 contes fets entre 1902 i 1910. Més conegut com a poeta pels Cal·ligrames i per haver encunyat el concepte surrealisme (Bréton i companyia, junt amb els pintors cubistes, li seran seguidors), L’heresiarca és tingut per un dels seus millors llibres de narrativa.
Apollinaire, mogut sempre per un esperit trencador, artísticament i moral, aboca a L’heresiarca un immens i singular univers, que va dels Estats Units fins a Alemanya, Itàlia o els poblats zíngars. La vida agitada i a mercè de l’atzar i l’època tempestuosa que li va tocar viure i a la qual es va abonar amb fruïció –va anar de voluntari a la primera guerra mundial– van portar-lo a habitar i conèixer alguns espais i personatges descrits grotescament en aquests contes.
A principis del segle XX, els contes havien de ser una bomba. Els temes religiosos, amb veritable predilecció pels excessos de caps i institucions catòliques i per les terres i Messies promesos, creuen el llibre. I no en surt ningú viu. Irreverent de cap a cap, regira les coses que s’havien cregut infal·libles i n’ensenya un revers terrible, de vegades sàdic, sense pietat sempre, basculant de la descripció suposadament realista a allò fantàstic.
Per aquí passen el Jueu Errant que no para mai de caminar –“acostumat a aquesta vida sense fi ni repòs”– ni, fins i tot, quan fa l’amor amb una prostituta; per aquí discorren sacrílegs com el pare Séraphin que havia fet “d’advocat del diable”; un jueu llatí que acabarà sent canonitzat a Roma i que afirma: “robo, mato, esventro dones, profano tombes, però entraré en el paradís, perquè espero el baptisme i no diran el kadish quan em mori”; hi ha assassins sàdics i crims horribles enregistrats; també xarlatans i engalipadors sense escrúpols.
La Santíssima Trinitat salta pels aires, però també, i en el mateix sac, la hipocresia social, la doble moral. Estirant aquest fil l’escriptor francès dibuixa un Sant Pere que, en el seu origen, va ser el dimoni guanyador, o també falsos messies amb el do de la ubiqüitat.
Apollinaire frueix mostrant-nos allò desagradable, la petita història prèvia desconeguda del gran sant o messies o senyor adinerat. I quan no, agafa trossets de vida d’hipotètica pulcritud per parodiar-los fins al límit: porta l’estrambòtic i la caricatura, a l’extrem màxim. A la voluntat irreverent, amb ulls d’avui, en alguns moments, és possible que li veiem massa el llautó, però sens dubte el volum conserva, un segle després, potència i capacitat d’impacte.
Els contes que es poden trobar més fluixos són determinades boutades de tradicions primitives de països de l’est –relats, que, això sí, continuen ridiculitzant les infal·libilitats inamovibles–, perquè, en lloc del presumible exotisme de fa cent anys, ara tenen alguna cosa d’enfarfegador. Potser la diana religiosa ja no sorprengui tant, o ben mirat, potser sí.
Els relats que resulten més colpidors, dins el continu sacseig de L’heresiarca són els de violència, crueltat i cinisme extrems. Vegi’s “El mariner d’Amsterdam” o “El tovalló dels poetes” (barreja de gore i esotèric) o les tres extraordinàries “aventures del Baró d’Ormesan” que tanquen el volum. Cada conte guarda un gir per clavar-nos un cop que ens deixarà esterniats.
La traducció que ens ofereix Adesiara és una delícia que amplia un catàleg atractiu i rigorós d’obres en altres llengües. Aquí, de nou, la llengua que es posa en dansa –tret d’un error puntual– és fina, precisa i en consonància amb els oratges de l’obra.
Especialment interessant és tenir Apollinaire en català: l’escriptor influeix en la generació posterior, a França i aquí (el caràcter oníric de certs contes ens teletransporten a la Gertrudis de J.V. Foix). Sense oblidar la tradició, l’autor està per a tots els moviments trencadors, mesclant fantasia i erudició. L’heresiarca és l’exercici persistent per igualar a tothom: humanitza tots els estrats socials, socialitza les misèries, com adverteix al final d’un conte: “La veritat és que l’heresiarca era igual que tots els homes, ja que tots són pecadors i sants alhora, quan no són criminals i màrtirs”.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui el dijous 17 de març de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada