Esperit crític i passió

Fotos: Acontravent

Defensa de l’avantguardisme

Autor: Lluís Montanyà

Edició: Joan Herreros Senés

Editorial: Acontravent, Barcelona, 2010

Pàgines: 325

Preu: 22 euros

És el tercer en discòrdia que signa el Manifest Groc (1928), l’incendiari document insígnia de l’avantguarda catalana. Queda per darrere de l’artista llorejat, Salvador Dalí, i del també escriptor Sebastià Gasch, amb més obra publicada. De Lluís Montanyà (Barcelona, 1903–Ginebra, 1985), en sabíem i n’havíem pogut llegir poca cosa. Un únic llibre del 1977, ara introbable, en recollia articles sobre el superrealisme. D’aquí l’enorme vàlua de Defensa de l’avantguardisme. A cura de Joan Herrero Senés, professor a la Universitat de Colorado, recull els millors articles de Montanyà. Aplega sobretot crítica literària, però també reflexions culturals, del 1926 al 1932, anys en què el crític està al rovell de l’ou del bullici creatiu a Catalunya, amb una batalla incessant en favor de l’avantguarda. Després es retira d’aquesta primera línia, per tornar, a partir del 1935, ja amb un rerefons ben diferent.

Un esbós biogràfic precedeix l’antologia d’articles i dóna les claus per entendre aquest “personatge escàpol”, que, ja a ’exili, treballarà de traductor a les Nacions Unides. L’esbós deixa la gana oberta per saber-ne més coses encara. La crítica literària de Montanyà està tocada d’una radicalitat entusiàstica, tot contundència. En alguns moments, la seva prosa resulta enfarfegada, i això, a ulls d’avui, pot semblar restar-li un cert rigor. Junt, evidentment, amb el Manifest Groc i altres tres textos provocatius que firma amb Dalí i Gasch, reproduïts tots en el llibre, certs articles tenen voluntat de sacsejar, de dinamitar, de capgirar. En defensa, sempre, de l’avantguarda més puntera, de la modernitat més veloç i del “nou tipus d’home”, “nascut de la guerra” (la primera gran guerra) i lligat “al progrés de la màquina”.

Montanyà està ben informat, al dia de la literatura d’aquí i d’altres llocs. Domina les lletres franceses –Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Verlaine, Proust, Yourcenar i la colla de superrealistes els manega amb naturalitat–, admira García Lorca i és dels primers a l’Estat en parlar de l’Ulisses de Joyce. El llibre té un deix de document històric, amb falques pròpies del context. S’hi reflecteixen obres i debats de l’època, el sistema literari i artístic, la batalla global per la modernitat, amb les polèmiques socials corresponents, com la del jazz: “el jazz-band ha estat titllat d’immoral, per aquells que estan incapacitats per tenir dues idees alhora”.

Les invectives desafiadores, algunes vegades, descol·loquen (unes notes per completar la informació no hi serien sobreres), però s’imposa l’interès de molts articles, com quan parla d’autors coetanis. També sobresurten les espurnes de visionari: la defensa d’Europa o les constatacions sobre el desassossec de l’individu i la “velocitat exhauridora” amb què es “precipiten les nostres vides". Montanyà és un esperit crític descordat. Tot i ser un ferm propulsor de l’avantguarda, quan cal, estira les orelles a Gide; és crític amb Pla, amb Puig i Ferrater (premi Creixells del 1929) i implacable amb els “indotats” i els “arribistes” que s’han apuntat a la moda de la modernitat. Un volcà intel·lectual exigent massa temps apagat.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui el dijous 3 de març de 2011)