Esclòfia

Poc després de les nou del matí engeguen la megafonia del Corpus de la Garriga. Dutxa i avall, a ajudar a fer la catifa del carrer. Aquesta la fem els veïns. La feina l'han començat cap a les set, quan es guixa la plantilla. En afegir-m'hi, hi ha un ampli grup de feinejadors, i molta catifa per omplir. Primer els clavells, que de seguida queden posats. Es veu que vénen de Múrcia i n'hi ha pocs. La resta, imaginació: gerbera, bruc, xiprer, esclòfia d'arròs, esclòfia de pinyó. “Esclòfia”, quina sonoritat. No la sentia de feia anys. Aquestes paraules et submergeixen en un món arran de terra, de la terra, a genollons, asseguts, esquenatorts, anem trampejant...Les catifes van dibuixant una metàfora fàcil, però metàfora al cap i a la fi, que escombra els immòbils, els “ja s'ho faran”, els de zitzània de sofà. Demanes indicacions als directors de catifa -per dir-los així- i a estones, confonem el bruc amb el xiprer o amb un altre verd. Mica en mica el carrer s'acoloreix. Mares amb nens petits, veïns de sempre, catifaires de trajectòria, curiosos i festius s'ajupen a afegir gerbera, bruc, esclòfia...I parles amb gent que no saps qui són per demanar on calen mans ara. Un exèrcit bellugadís d'infants s'afanya a posar el colofó de la catifa al començament del carrer, mentre els grans escombren. I això és només un trosset de Corpus, senyors. A la nit, dos policies locals que tanquen la processó s'hi aturen i s'hi fan una fotografia.
(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 1 de juliol de 2011)