dissabte, 9 de juliol de 2011

La terra, les eines


La quarta entrada d'Octubre, el darrer dietari de Miquel Pairolí, va ser una sacsejada, una extraordinària obertura de teló per endinsar-se en la seva obra, el seu imaginari molsut. A l'entrada, “Pagesos de la Catalunya vella”, repassa els vuit cognoms d'on ve i fa una reflexió –precisa, serena, profunda, contundent, com sempre, marca de la casa– d'aquests orígens rurals. “Sé d'on vinc i procuro ser-hi conseqüent. Aquest principi tan simple contribueix a l'equilibri, permet mirar enrere sense vanitat i viure tocant de peus a terra”. Una fiblada. En llegir-lo, vaig pensar en els set Ballbona que van viure abans que jo al barri on vaig néixer, tots pagesos.
Unes pàgines enllà, a “La terra, les eines”, Pairolí traça un comentari extraordinari, lluminós, carregat de significat, del món de la pagesia, de les eines que fa servir. La pagesia i la relació amb la terra, que tan sovint és menystinguda per la faramalla urbanita o, ras i curt, per un pirotècnic conjunt buit. “La terra com a mèdium, però sobretot com a objecte comú de l'esforç de les generacions, la terra que acumula el nostre treball i que ens relaciona, mitjançant uns mateixos gestos”. Ara, en rellegir aquestes línies, hi veig la millor expressió del que és la literatura, la feina de l'escriptor, l'obra que persevera i que queda. I també la millor imatge del rigor inexcusable amb què Pairolí amorosia la llengua.
Després de fer una ressenya d'aquest dietari, Pairolí em va escriure un correu electrònic on regalava, de nou, rigor i exactitud, a manera de consell. “Es tracta d'això, d'anar llegint i escrivint, d'anar polint, d'anar insistint... L'art és llarga, diuen, i és veritat”. Una altra fiblada. Acudeixin a Octubre o als anteriors dietaris o a les seves novel·les: hi trobaran un dring, una pulsió propis, singulars, que no els abandonaran ni un sol instant. Com tampoc una fondària de pensament que el país i la seva cultura no poden passar per alt. Ara més que mai, entre tanta confusió, aquesta és una obra imprescindible. Hem de seguir apreciant i gaudint d'aquestes eines, d'aquesta terra, i “trabucar-la” i “afinar-la” “a través d'uns desitjos compartits, que tingui saó, que doni fruit”. La seva obra és de les que romanen, per molt que a alguns els costi d'adonar-se'n.

(Article publicat avui, 9 de juliol del 2011, a les pàgines d'opinió del diari El Punt)

Aquí, la semblança que va fer Eva Vàzquez, periodista d'El Punt, de Pairolí, l'endemà de la seva mort. Hi trobareu enllaços amb un bon grapat d'articles d'opinió.

Aquí, més enllaços amb els articles més recents al voltant de l'autor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada