dimarts, 23 d’agost de 2011

La carn de conill de gàbia té gust de filferro

Ara fa poc més d'un any, vam començar així. I vam continuar ben sindreuencs. Cap a on? Ja ho trobarem.
Mentrestant, com un moment estiuenc, festiu, letífic, d'autohomenatge, aquí va un poema propi, inèdit, viu, xiroi, que entronca i neix d'una radiació de Carles Sindreu:


“La carn de conill de gàbia té gust de filferro”
Carles Sindreu



Passa un conill de gàbia pel mig del carrer quan tramvies i altres bestioles es lladren i llepen cicatrius del temps. Carregat de targetes de presentació de cérvols i cangurs per empaperar el menjador i guanyar qualitat de vida de documental, la seva dent principal sent, d’imprevist, el fibló d’una nuvolada, puja el preu del pinso i furibund s’abraona sobre un taxista que el portarà finalment a banyar-se en piscines grogues acabades de segar. Oasi de blat, ronda de vida. Es diu, tu xiula i riu, és la manera.

2 comentaris: