Model

No és veritat que el model d’immersió lingüística sigui un model d’èxit. O no d’un èxit absolut. Vaig anar a l’institut a Montmeló. Era el primer any del centre públic i d’implantació d’ESO i si en vam sortir vius va ser per l’extraordinària abnegació i feina d’alguns professors. A l’institut, fa uns 15 anys, em vaig trobar xavals de la meva edat amb uns problemes al·lucinants ja no sols per escriure en català sinó també per dir quatre paraules en català. D’això no n’acuso ningú, senzillament ho constato. L’únic espai on aquests xavals havien tingut contacte amb el català era l’escola. L’únic espai on podien trobar-se amb una llengua vertebrada, amb la importància i dignitat pròpies de la llengua d’un país, l’únic lloc on veien que el català era la llengua de Catalunya, era en l’ensenyament. Aquest model és fonamental per a la pervivència de la llengua i del país, a pesar d’aquestes empentes i entrebancs. Quin sentit esquizofrènic té retallar una llengua que es troba en desigualtat de condicions? Refotuda ignorància. Volen liquidar aquest únic espai en català amb què es topen xavals com els de fa 15 anys. Els tribunals fan bons els consells que rebien d’Espanya els corregidors enviats per Felip V, ara fa quasi 300 anys. Ho explicava l’altre dia l’historiador Jaume Dantí, en una conferència a la Garriga: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. La llengua ens fa i modela el pensament. Qui l’ataca demostra, precisament, tenir poques virolles al terrat.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 16 de setembre de 2011)