A qui el títol li hagi provocat picors, estranyesa i sospites diverses, l’informo que qui escriu i calça és jove, no sap ballar sardanes i gasta unes tendències musicals poc extravagants respecte a la mitjana de la població. Per què aquest preàmbul exculpatori? Perquè la formació de cobla –i, per extensió, el que sovint s’hi associa, la sardana– sol generar automàticament un rebuf de mandra. “Això és de gent gran”, afirmava, l’altre dia, una noia poc més gran A que jo, que vol dir que va néixer quan la sardana ja anava de baixa.
Dos concerts recents em van fer descobrir o redescobrir –tot segons com es miri– la cobla, agrupació autòctona de Catalunya (dic a títol informatiu i no argumentatiu). Un era de la Cobla Jove de Reus, amb alguna sardana i un repertori dedicat a moltes altres disciplines musicals. L’altre, el Sardaxou de la Cobla Contemporània, oferia cançons d’avui adaptades per a cobla. L’experiència permetia concentrar-se en els instruments i les possibilitats d’una formació fútilment acusada de xarona. Si la música i balls tradicionals o el folk catalans van fer un salt i es van desfer de prejudicis, per què no ho ha de poder fer la cobla? D’acord que la tenora no és apta per a tocatardans amb ressaca, però sí que és ideal per arrencar un matí amb energia i fer la guitza als veïns amb la tele alta. Ho poden mirar d’aquesta manera i provar-ho a casa seva.
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 6 d'agost a l'1 de setembre del 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada