De l’àmbit municipal a l’estatal, els canvis de govern dels últims temps posen al descobert un seguit de vergonyes poc subtils. El pas de l’oposició al govern o a l’inrevés genera aquesta mena de grinyol que, a banda de fer esmussar les dents, fa ploure sobre mullat, és a dir, sobre la desafecció que és com una barcassa amb fuites d’aigua per tots cantons.
Veuran que n’hi ha de tots colors. A Barcelona, quan era a l’oposició, CiU reclamava amb vehemència que les motos poguessin circular pel carril bus i, un cop al govern, ho ha hagut de deixar al calaix, arran de multitud d’estudis (alguns, ja existents quan eren a l’oposició) que ho desaconsellen. Encara a Barcelona, ICV-EUiA, amb el suport del PSC, demana al govern de CiU que faci la pacificació del trànsit de la Via Laietana, cosa que, quan governaven, no van arribar a fer. I un altre exemple, acabat de sortir del forn: ara que és al govern espanyol, el PP diu que no pagarà el fons de competitivitat a Catalunya, quan, abans, l’havia exigit a Zapatero. És allò del fi i els mitjans. On és la frontera entre l’estratègia política i la integritat necessària? El problema és que aquestes vergonyes que queden a l’aire cada cop s’identifiquen menys com a vergonyes, sinó que queden situats com a gags naturals de l’escaquer polític. I tal com està el pati, no sembla que estiguem per massa gags que, a sobre, no fan riure.
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 16 al 22 de desembre del 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada