dilluns, 16 de gener de 2012

Trontollaire de mena

Una vegada que vaig parlar amb la Maria Salvo, una Dona del 36, una dona que es va passar 16 anys en presons franquistes, em va dir una frase que em va deixar garratibada. «És clar que va valer la pena el sacrifici, perquè si no, tu i jo ara no estaríem parlant.» Hi va haver un boom de la memòria històrica –la institucionalització del terme fa com angúnia, per bé que de feina se’n va fer– i ara sembla que vivim engolits per les contingències econòmiques, les primes de risc i els mercats que s’empassen governs. I la democràcia es va fent més caricatura. I tant hi és un nap com una col al capdavant d’un executiu.
Fa uns dies va morir la Trini Gallego, una altra dona ferma, lluitadora, que va patir les represàlies franquistes. A poc a poc ens queden menys testimonis vius d’aquells anys terribles i això provoca un cert vertigen. No fa gaire la Pilar Molins, una altra resistent, filla d’un deportat mort a Mauthausen (quanta feina va fer la Montserrat Roig per donar a conèixer l’espantosa història dels camps d’extermini!), m’alertava dels episodis de feixisme que troben abeurador en aquesta crisi. La memòria és, de mena, tan prima i trontollaire, que neguiteja comprovar que se’ns escolen els referents de lluita i lucidesa, la baula que ens connecta amb la nostra història immediata. I en canvi, d’immediat, sembla que sols ens quedi crisi, esglai i pànic.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 18 al 24 de novembre del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada