dimecres, 7 de març de 2012

Coratge

Aquests dies previs a la Gran Cursa he tornat a tenir aquell formigueig de quan era petita i deien que nevaria molt i no sabies si seria bo o dolent però esperaves que passés alguna cosa que no havies vist mai. Resseguint cada dia els mapes de prediccions del temps, consultant entesos, elucubrant sobre si el presumptament pitjor seria la neu, el vent, la glaçada, el fred o l’aire siberià de tots plegats. I sempre, amb la mirada fixa en quarts d’onze del matí de diumenge, Granollers, la sortida més avançada, el que pot donar de sí el nou recorregut, més agraït, sembla, per al corredor popular. Quan he parlat de la Gran Fita amb coneguts i saludats, alguns han reaccionat mirant-me indissimuladament com si fos extraterrestre. El temps, és clar, convoca tots els tipus sociològics: apocalíptics, panxacontents, “ja t’ho deia jo”, “tu no saps què serà això”...Per a qualsevol corredor que s’hagi deixat atrapar per la Gran Fita, més enllà del temps que sigui capaç de fer, hi ha una gràcia superior: les ganes de superar qualsevol inclemència, el formigueig d’imaginar-se corrent, diumenge, travessant, si calgués, el fred i la Sibèria de la planura vallesana. Diumenge, que, efectivament, diuen que farà un fred de mil dimonis, l’èpica necessària en aquestes conteses serà més èpica que mai. I aquest sol fet, el formigueig d’un escenari inconegut, formidable i basardós alhora, com de petita, segur que serà una empenta més. O això espero, que no se'ns glaci la suor.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 3 de febrer de 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada