Senyals

Hi ha coses que fa 15 o 20 anys haurien estat inimaginables. Aleshores jo era adolescent i amb el meu germà escoltàvem Brams i la cançó d'El President com si féssim qui sap què. Si en aquell moment ens haguessin dit que Brams i Núria Feliu i Pere Tàpias un dia compartirien un escenari independentista ens hauríem posat a riure. Adolescents com érem, si ens haguessin dut a escoltar en Pere Tàpias o la Núria Feliu hauríem fugit corrent (que em perdoni l'amic Xevi Planas). Aquestes i altres coses inimaginables van ocórrer en el concert del 29 de juliol a la Devesa. Amb un lema que tothom va entendre de la mateixa manera, la festa va unir públic familiar (canalleta, quarantins i cinquantins, i gent gran) amb memòria o no del concert de 20 anys enrere, en plena garzonada. Artistes i públic compartien escenari i una fita amb adhesions creixents. Senyals significatius de l'estat de la qüestió.

Cada cop més convençuts amb la fita, ara què cal fer? Quines són les vies reals cap a la independència de Catalunya? Les dues animetes de CiU tenen resoltes les seves baralles domèstiques? La majoria parlamentària, fins a on està disposada a arribar i quantes rebequeries s'estalviarà? S'està fent feina a l'exterior, guanyant suports internacionals? Hi ha una reacció pensada contra l'escanyament calculat a què l'Estat sotmet Catalunya? Com es conjuga que l'Estat et supervisi els números amb l'anhel de llibertat i amb els efectes cada cop més terribles de la crisi sobre els ciutadans? Tot se'n pot anar en orris si es produeix un rescat absolut? Podríem fer tard del tot? Vam sortir del concert inflats –hi som més a prop que mai– però amb aquest grapat d'interrogants sotjant-nos. S'haurien de trobar els canals i explicar-los. Que no facin xixines aquesta paciència i energies, que no tornin les excuses de mal pagador, ni folklorismes, friquismes o trabucairismes. El joc de la puta i la Ramoneta ja ens el coneixem massa.

(Publicat el divendres 3 d'agost del 2012 a El Punt Avui)