dijous, 25 d’octubre de 2012

Exhibició


Deu ser que estic una mica sentimental. Dimecres entràvem a la festa major de Granollers per la plaça de can Trullàs. Allà els Xics feien un joc d'escalar caixes. Una nena d'allò més destra arriba a la vintena de caixes. És fascinant l'entestament per fites quasi impossibles. Seguir posant caixes, una sobre l'altra, mica en mica, amunt, amunt, anar-les escalant i mantenir l'equilibri, bo i sabent que un punt indeterminat farà de sostre. Implacablement. A la plaça de l'Església els Blaus feien una batucada. Un nen amb samarreta blava se'ns acosta i, tot xiroi, fa un ball, volteta i se'n torna. Hi ha futur. Fonda Europa amunt, la comitiva dels ganxets dels Blancs -només amb aquest nom, ja resulten trempats- amaga simpàticament amb el segrest d'una noia i la fa passejar per una trena de mans d'homes blancs, amb ganes de passar-ho bé i de fer passar-ho bé. Malgrat tot i tantes coses, que ja és prou. A la noia li fan passar l'ensurt amb un porronet de vi i avall. Un rescat amable. Una colla riem davant l'escena.
El merxandising de Blancs i Blaus ha arribat a dimensions monumentals: samarretes de tantes edicions, estils, subcolles, pensades, consignes i desbarrades que és exultant. Una de les coses que et reconcilien amb el món després d'aquell Madrid-Barça (impurs de mena, ens agrada el futbol fins i tot un 29 d'agost!), és veure l'exhibició i barreja de colors en actes, siguin del color que siguin. Perquè trifulgues i desencisos a banda, importa la festa, les ganes de fer-la, de trempar. I això segueix sent un gran què, malgrat uns quants malgrats més i núvols massa grossos per ser agost. Els colors desapareixen de cop a la gran correguda: tothom conill i i a córrer -o fer cercavila- (els nois, majoria, ho tenen més fàcil) i una munió de voyeurs admirant-los. L'exhibició de la festa feta exhibicionisme. Granollers s'agrada molt aquests dies. Ja cal. Quan s'embadaleix massa és quan la filigrana tomba, com li passa al Barça de vegades. És quan no cal.
A títol personal -que diuen- hi ha l'altra reconciliació íntima, de veure tantes samarretes de Blancs i Blaus barrejades amb les del Barça. Marxem per can Trullàs. Els Xics segueixen fent escalar caixes, amunt, amunt, passades ben bé la una. “Importa el que portes al darrere”, diu una samarreta de la colla castellera de quan va celebrar 20 anys. Sona “Viva la vida” de Coldplay mentre una noia fa d'enxaneta esforçada. Dec estar sentimental. 

(Publicat a EL 9 NOU del Vallès Oriental el 31 d'agost del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada