Deu ser que
estic una mica sentimental. Dimecres entràvem a la festa major de
Granollers per la plaça de can Trullàs. Allà els Xics feien un joc
d'escalar caixes. Una nena d'allò més destra arriba a la vintena de
caixes. És fascinant l'entestament per fites quasi impossibles.
Seguir posant caixes, una sobre l'altra, mica en mica, amunt, amunt,
anar-les escalant i mantenir l'equilibri, bo i sabent que un punt
indeterminat farà de sostre. Implacablement. A la plaça de
l'Església els Blaus feien una batucada. Un nen amb samarreta blava
se'ns acosta i, tot xiroi, fa un ball, volteta i se'n torna. Hi ha
futur. Fonda Europa amunt, la comitiva dels ganxets dels Blancs
-només amb aquest nom, ja resulten trempats- amaga simpàticament
amb el segrest d'una noia i la fa passejar per una trena de mans
d'homes blancs, amb ganes de passar-ho bé i de fer passar-ho bé.
Malgrat tot i tantes coses, que ja és prou. A la noia li fan passar
l'ensurt amb un porronet de vi i avall. Un rescat amable. Una colla
riem davant l'escena.
El
merxandising de Blancs i Blaus ha arribat a dimensions monumentals:
samarretes de tantes edicions, estils, subcolles, pensades, consignes
i desbarrades que és exultant. Una de les coses que et reconcilien
amb el món després d'aquell Madrid-Barça (impurs de mena, ens
agrada el futbol fins i tot un 29 d'agost!), és veure l'exhibició i
barreja de colors en actes, siguin del color que siguin. Perquè
trifulgues i desencisos a banda, importa la festa, les ganes de
fer-la, de trempar. I això segueix sent un gran què, malgrat uns
quants malgrats més i núvols massa grossos per ser agost. Els
colors desapareixen de cop a la gran correguda: tothom conill i i a
córrer -o fer cercavila- (els nois, majoria, ho tenen més fàcil) i
una munió de voyeurs admirant-los. L'exhibició de la festa feta
exhibicionisme. Granollers s'agrada molt aquests dies. Ja cal. Quan
s'embadaleix massa és quan la filigrana tomba, com li passa al Barça
de vegades. És quan no cal.
A títol
personal -que diuen- hi ha l'altra reconciliació íntima, de veure
tantes samarretes de Blancs i Blaus barrejades amb les del Barça.
Marxem per can Trullàs. Els Xics segueixen fent escalar caixes,
amunt, amunt, passades ben bé la una. “Importa el que portes al
darrere”, diu una samarreta de la colla castellera de quan va
celebrar 20 anys. Sona “Viva la vida” de Coldplay mentre una noia
fa d'enxaneta esforçada. Dec estar sentimental.
(Publicat a EL 9 NOU del Vallès Oriental el 31 d'agost del 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada