Cap importància

Montmeló és ocupat i diuen que mundialment conegut pel Circuit (de Catalunya). Quan no porta associat el nom del Circuit, en ocasions el forà (vallesà mateix, posem per cas) el confon amb Montornès. De terme petit, els seus límits són tot polígons industrials i grans vies de comunicació. Amb aquest panorama, semblaria difícil traçar un mapa íntim de Montmeló? No necessàriament. Sols és cosa de memòria i ganes. Quan els canvis han estat tan aparentment veloços i a batzegades, la memòria s’engruna i el que abans eren llocs comme il faut ara es transformen en no-llocs, espais neutres mancats de significat, anodins. I el seu contingut queda subvertit, ridículament capgirat.

Mirin si no la plaça on surto fotografiada. S’hi veu una església, que és romànica. Per tant, la plaça de l’església. Però a més, és la plaça on una part de Montmeló vam jugar-hi de petits, l’entrada a l’escola –l’antiga escola Santa Maria i el seu edifici fantasmagòric, rere l’església i la rectoria, tancats des fa anys–: cues d’infants, alumnes disfressats, bates roses (ois!) amb el nom sencer, estones d’apurar la pilota, canvis de cromos, jocs de nens amb les trampes justes. Un col·legi, uns mestres, uns pares –comunitat educativa se’n diu– de molt bon record per a molta gent que ja som grans, però potser no tant com per haver d’anar apamant el poble, llevant-li la pell per explicar què hi havia a sota. I no es pensin que sóc de posar l’àmfora en el passat i no voler-se’n moure. A aquestes alçades ja sabem que això no serveix per a res. Sabem, fins i tot, que els polígons industrials (mitja vida m’hi he passat, pujant fins a casa, a Can Tabola) tenen una pell poètica, com tot allò on passen coses. Aquesta és la gràcia. Potser perquè ja no visc a Montmeló, els espais enrunats, de desmemòria, se’m fan més clars. Qui es recorda o qui sap que aquest poble, ara un portentós bloc de ciment a clapes amb una “Muntanyeta” –les Tres Creus– escapçada, havia estat poble d’estiueig o rural?

Més exemples. Dubtava en quina classe situar “Can Guitet”: si lloc per passejar o racó. Can Guitet és l’espai de prat erm i bosquet (“quatre pins un bosc espès”) que hi ha a prop del Circuit. Difícilment classificable. Un xic enfilat (predilecció personal), lloc per passejar anys enrere, ara em sembla que no hi corre ningú. (Bé, l’altre dia hi vaig clissar un atleta a ple sol). La façana és el darrer vestigi de la masia més antiga del poble. Com a mínim així ha quedat en l’imaginari col·lectiu, prou prim, potser l’únic que l’aguanta encara. Però tot plegat, ja ho sé, ara no deu tenir cap mena d’importància. L’espai tant és zona d’acampada pels motards del Circuit com seu d’un festival de música. No està pas malament. La zona per passejar fa un temps que la van fer paral·lela al riu, entre fàbriques i noves modes d’arbrets. Per això, perquè era on passejàvem, Can Guitet manté aquest lloc. I el racó, que és l’artèria vital i comercial del poble, és indubtablement el carrer Major. Cadascú pot trobar-hi el seu raconet i, fins i tot, pot trobar-se. Potser això tampoc no té cap importància, però encara deu resultar un signe que un poble és un poble.

(Publicat a la contra portada d'EL 9 NOU del Vallès Oriental, el divendres 13 de juliol del 2012)

* La foto de la plaça de l'Església de Montmeló és extreta del blog de Queralt Vegas
* La segona foto és la muntanya de les Tres Creus, vista des de la banda de Montornès
* La tercera, Esteve Guitet, amb la seva família, a la masia de can Guitet, als anys 20 (foto extreta del diccionari d'alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental)