dissabte, 13 d’octubre de 2012

Pampallugues


Passen un parell de minuts de tres quarts de dues de la nit, d'una de les nits de festa major a la Garriga. Al Passeig. Escenari dels concerts de nit. Passa pel costat un senyor de pell colrada i ulls apagats que porta, a braços i cap, llumetes de pampallugues. Braçalets, ulleres i tota mena d'artefactes inútils. Hi ha algú que compri això? Doncs sí, hi ha algú: un parell de noies amb pantalons shorts per sota -o sobre- d'arran de gespa llueixen una mena d'orelles lluminoses al cap. Ben orgulloses.

Les pampallugues del neó m'activen el nas per a una nova exploració estiuenca, que serà objectiu i fil conductor de la resta de la nit. Les conclusions poden quedar ressagades, perquè ja se sap que les percepcions personals, a mesura que avança la nit, es confonen poc o molt. Aquest estiu té fenòmens marcats i una festa major grandeta com la de la Garriga permet veure-ho clar: per a les noies, pantalons raquítics; per als nois, samarretes d'imperi o de bàsquet, amples (particularment desafortunades). Uns i altres tics estètics ja no hi entenen de procedències o perfils socials. Coi, m'estaré fent gran? La pregunta comença a pampalluguejar al meu caparró quan veig un senyor gran -vull dir gran de debò- que avança a batzegades, amb els quatre cabells del cap enganxats al front, de la suor. Sempre hi ha imatges que et fan sentir jove.




La cosa no és ben bé fer-se gran: vaja, seria que cada cop entenc menys el del costat que porta una samarreta dels Chicago Bulls i camina com escaldat; ni l'altre del costat, de mirada postmoderna, què dic, postmoderníssima!, que gasta ulls i discurs d'una moralitat tant superior que tu no arribes a clissar; ni l'altre que es passa la nit ajaçat a un carrer lateral del Passeig, escurant totes les barreges del “botellón” que ha comprat amb la colla per quatre xavos. El “botellón”, l'altre fenomen que ens ha sorprès. A la banda del Passeig més propera al balneari Blancafort em trobo L'Amic d'Un Any Més Que Jo. Ell també ha estat teoritzant. Ara es troba en fase “no és això, companys, no és això”. Quedem amb l'Amic d'Un Any Més Que Jo que a Cardedeu seguirem explorant l'estat de la qüestió i les vies de futur. És curiós. Un comiat efusiu ens fa sentir que, potser, ben mirat, tot són només fenòmens cíclics de pampallugues mutants, tant si es tracta d'imbècils com de perfectes ingenus.

(Publicat a EL 9 NOU del Vallès Oriental, el divendres 10 d'agost del 2012)

* Fotos: El Passeig, una nit d'aquesta primavera. I el Passeig, per la festa major d'aquest any.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada