Retòrica aplicada al futbol (I)

Aquí va la primera entrega un treball d'universitat que vaig fer el setembre del 2004 per a l'assignatura de Retòrica de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. No és res més que un divertiment que m'ha fet gràcia recuperar. Hi he fet els retocs mínims, d'errors o expressions flagrants, purament del text. I prou. La resta és tal com era, sense cap postil·la o actualització nova. El context i les falques per als buits corresponents els hi ha de posar cadascú. Un senzill experiment d'enllaçar literatura i futbol que s'ha de prendre com a tal. I si es té paciència, mirar de riure amb els llengots que ens fa el pas del temps. També en el futbol i en les seves giragonses. 

PREFACI

De vegades el llenguatge que es fa servir en el món del futbol –esportistes, premsa esportiva, directius- ens pot semblar d’una simplicitat absoluta, ple de tòpics, clixés vàlids per a totes les camisetes, siguin del color que siguin. Fins i tot sovint es bromeja amb la retòrica que són capaços de desplegar alguns futbolistes quan se’ls apunta amb un micròfon (“el futbol és així”, “de vegades es guanya i de vegades es perd”, “al camp som 11 contra 11, s’ha d’anar partit a partit”...). Sense que res d’això sigui del tot mentida, és interessant observar amb atenció els discursos de persuasió que es generen en aquest àmbit de la societat, i en el cas que ens ocupa, en actes tan pensats i calculats mediàticament com són les presentacions de nous fitxatges estel·lars. La compra d’un jugador, que comporta una inversió espectacular, s’ha de saber vendre també a l’afició, a qui s'ha d’il·lusionar, motivar i, per sobre de tot, convèncer, perquè tot el cercle –hi podem posar l’adjectiu “mercantil” o “econòmic” tranquil·lament– que genera avui el futbol segueixi rutllant.

En aquest treball intentaré analitzar els valors que es transmeten en uns actes tan peculiars com són les presentacions de nous fitxatges: els valors que un club es proposa difondre, a través de la posada en escena, les paraules del seu president, les declaracions del nou jugador –que al mateix temps, en la seva primera aparició pública amb el nou club, s’esforça en projectar-se en positiu cap a l’afició; els valors que queden explícits o implícits en els diferents elements propis d’una presentació, i d’altres que escapen de la consciència dels mateixos actors, que queden entrevistos. Les declaracions, tota la posada en escena, parlen molt, i de vegades fins i tot més enllà de la idea amb què són creats i desplegats.

Així, el treball es fixarà en dues presentacions de futbolistes que han tingut lloc aquest estiu: la del defensa Jonathan Woodgate, pel Madrid, i la del davanter Samuel Eto’o, pel Barça. Per fer-ho, prenc les cròniques de la presentació i les entrevistes als nous jugadors aparegudes a les pàgines web dels dos clubs, a més de la informació publicada per dos diaris, fidels a un i altre club respectivament, el diario As i l’Sport.

He volgut triar la presentació d’aquests dos jugadors d’aquests clubs perquè podia resultar interessant el contrast de diferències i similituds entre els valors i idees que van transmetre en els seus actes. Tot això, posat en paral·lel amb dos articles de Mitologies, de Roland Barthes: Juguetes i Billy Graham en el velódromo de invierno. És a dir, un cop identificats els diferents tipus de discursos que han actuat en les presentacions estel·lars de jugadors fetes a Can Barça i al Bernabéu, vull fer un últim salt. Es tracta de comparar els mecanismes de funcionament del futbol, com a esdeveniment públic i social, amb d’altres on els protagonistes també s’han de guanyar l’aplaudiment del públic i aconseguir atraure com més concurrència millor: les joguines i la religió. En definitiva, si retòrica i futbol ens poden semblar termes aparentment contradictoris (com l’acudit d’intel·ligència militar), la meva intenció és veure quines formes de persuasió hi actuen, per primitives que ens puguin semblar, i constatar com aquestes formes, un cop desemmascarades, no disten tant d’altres discursos persuasius.