diumenge, 30 de desembre de 2012

Retòrica aplicada al futbol (II)


Setembre del 2004
(Treball d'universitat per a la matèria de Retòrica)

WOODGATE: UN SOMNI COMPLERT

En la seva presentació com a nou jugador del Madrid, el defensa anglès Jonathan Woodgate dedica les seves primeres paraules a deixar clar que el fitxatge pel club blanc és un somni. Frase mai sentida en la presentació d’un nou fitxatge...aquesta, però, sembla que ens l’hem de creure. La premsa esportiva i la pàgina web del club la destaquen amb lletres grans, i tot seguit hi afegeixen més declaracions per tranquil·litzar l’afició: aquest futbolista arriba al Madrid perquè era el seu somni, ja des de sempre, i aquí els diners no hi tenen res a veure. “Abans de venir aquí, ja pensava que aquest és el millor equip del món”, va dir el jugador, una apreciació que acaba de deixar respirar l’afició. És a dir, que “moltes persones tenen al Real Madrid al seu cor” i que aquest és “un equip molt especial”, on “espera aconseguir molts èxits” –obvietats per deixar contenta a la concurrència? Sí. Ara bé, no ho ha dit per dir, sinó que tot això ja ho pensava abans d’aterrar a Madrid. És a dir, la idea que el Madrid és el millor club del món es presenta com un fet objectiu, com una realitat que es pot afirmar sense tenir res a veure amb l’entitat.

Tot això es veu trufat amb una espècie d’apologia del patriotisme madridista, que també veurem, evidentment, en el cas de la presentació d’Eto’o pel Barça. L’arribada d’un jugador a un equip –i en aquests dos casos ho veiem especialment–, és presentada com un final feliç, d’una història de creixement del futbolista, que fa que ara, en aquest equip “molt especial”, hi trobi “la culminació” de la carrera. Així ho va afirmar Woodgate en la seva presentació.

Les declaracions del president Florentino Pérez ofereixen un plus de paternalisme en tota la història del fitxatge. El president blanc diu que el seu club ajudarà al jugador a convertir-se en “una estrella en aquesta posició”, i deixa ben clar que al Madrid no hi va tothom, sinó uns escollits (“és l’elecció correcta” –el fitxatge d’aquest jugador). Per tant, es presenta el Madrid com un club elitista per la seva qualitat, amb un seguit de característiques pròpies diferenciades, com si es tractés d’un producte amb denominació d’origen, que a la seva etiqueta hi diu alguna cosa així com la frase de Florentino: “sap –el jugador– que arriba a un club on cada dia és un desafiament jugar aquí, donar espectacle i causar admiració”. En una frase, el president blanc fa una espècie de resum del que és el segell de l’equip, la seva identitat, que el fa sobresortir de la resta de clubs del món. Amb les grandiloqüents paraules de “desafiament”, “espectacle” i “admiració”, sembla una frase més pròpia d’un anunci d’un cotxe –d’aquells on es parla de tot menys de les qualitats del cotxe– que d’un club. Florentino ho acaba d’arrodonir dient que aquest jugador augmentarà el mite i la llegenda de l’equip. És a dir, el president envolta el club d’una aura mítica, el presenta com un equip que ara ja està fent història i que passarà a la història, per convertir-se en llegendari. Una afirmació curiosa, si tenim en compte que l’any passat el millor club del món –per davant de qualsevol altre, s’entén– no va guanyar ni un sol títol i va quedar classificat en quarta posició a la lliga.

El concepte “el millor del món” no s’utilitza només per parlar del club, sinó que es reitera quan el president blanc defineix les qualitats del nou jugador: “Jonathan serà en aquesta posició, la de defensa central, un dels millors del món”. Faig notar aquí la utilització del Jonathan espanyolitzat, segons la pronúncia que en va fer Florentino (“Yonathan”), que el fa més proper a l’afició del Madrid. Un altre element l’acosta al públic: va dir una frase en espanyol el dia de la seva presentació, en un “perfecto castellano” o “más que notable castellano”. La frase en qüestió va ser “Es un sueño”. En les imatges de televisió es van entendre ben poc aquestes tres paraules, però això tant hi fa, perquè ens interessa el paper que té aquí la llengua pròpia per apropar el jugador al seu públic potencial. Els mateixos periodistes contribueixen a donar força a aquest paper, i el jugador, coneixedor d’això, admet que vol aprendre espanyol. “Espero poder parlar aviat espanyol per comunicar-me amb els meus companys espanyols”.



És també especialment interessant el tractament que rep l’incident que va protagonitzar el jugador a Anglaterra, fa quatre anys, on va apallissar un estudiant asiàtic, i va ser condemnat a fer treballs socials. Per començar, és curiosa la forma amb què s’hi refereix el diari As i la pàgina web del Madrid. As: “Woodgate se ha referido también a la “reyerta en Inglaterra” en la que se vio involucrado en el año 2000 y en la que un estudiante asiático le acusó de propinarle una paliza junto a otros dos compañeros del Leeds”. He preferit aquí conservar la frase en castellà per no perdre el seu caràcter genuí. És si més no curiós que no es presentin els fets amb la fórmula més simple de “subjecte+verb+predicat”, que suposaria dir, tout court, que Woodgate va ser condemnat per apallissar un estudiant asiàtic. Enlloc d’això, es diu que s’hi va veure involucrat –com si allò no anés amb ell i ell donés tant sols uns copets, perquè hi havia dos futbolistes més que van pegar– i que es digui que l’estudiant asiàtic el va acusar, com guardant una presumpció d’innocència del jugador que no caldria guardar, ja que va ser condemnat per aquest afer.

La pregunta que se li fa sobre aquest incident a la pàgina web del Madrid tampoc no té pèrdua, i segueix aquesta mateixa línia que hem explicat, però encara més accentuada: “Hace unos años te viste envuelto en ciertos acontecimientos que en cierto modo pudieron afectar a tu carrera deportiva. ¿Cómo los describirías ahora con la perspectiva que da el tiempo?”. Aquí també es presenta el jugador com si de cop i volta s’hagués trobat en una agressió que en realitat no anava amb ell, amb l’agreujant que no s’explica aquest fet com un error, “una taca”, com deia el diari esportiu, sinó que es presenta simplement com un fet que podia haver afectat la seva trajectòria com a jugador. La pregunta final dóna l’oportunitat al jugador d’explicar-se, i, implícitament, mostra aquests fets com un tema del passat que ja està enterrat; el jugador té ara la perspectiva del temps entremig i segur que no ho tornaria a fer mai. El propi futbolista hi posa el colofó a aquesta idea: “Allò va ser un error que vaig cometre, com tot el món pot cometre’ls. Vaig passar una època molt dolenta a la meva vida, però ara crec que m’han fet ser millor persona i millor jugador. Un pensa molt després d’això i treu les seves conclusions, però s’ha de mirar cap el futur”. És l’afirmació d’un penitent, que s’adona del seu pecat i és conscient que s’ha equivocat. En un enunciat de caràcter existencial sense precedents en el món del futbol, Woodgate subratlla el creixement personal que va experimentar arran d’aquests fets, treu a la llum el seu caràcter reflexiu –ha pensat, ha tret conclusions– i fa una darrera afirmació vitalista: vol mirar cap el futur i el seu futur més immediat passa pel Madrid. El president del club també fa referència a aquests fets, però ho fa d’una manera implícita, i amb un to paternalista aclaparador: “(El jugador) sap que els futbolistes han de ser exemplars, tant dins com fora del camp”.



A tot això s’han d’afegir les afirmacions de caràcter triomfalista pròpies de qualsevol nou jugador. També hi ha frases de discurs inconnex, que, en algun cas, com el següent exemple, semblen fruit de l’afany del periodista en qüestió per demostrar l’adhesió als colors del jugador. A la pregunta “Fa poc vas declarar que el teu somni era jugar la Lliga de Campions. Aquesta és una de les principals raons del teu fitxatge pel Reial Madrid?” El jugador respon: “La Lliga de Campions és un torneig increïble, únic, el torneig del més alt nivell. Quan estava en el Leeds ja vaig tenir ocasió de jugar-la, i a més, ens vam enfrontar al Reial Madrid. Ara vull viure aquesta experiència de nou jugant amb el Madrid”. Segons l’hipotètic ordre lògic de la resposta, el que Woodgate haguera hagut de dir al periodista haguera estat “no”, si tenim en compte que ja ha jugat la Lliga de Campions. A banda d’això, la falta de connexió lògica de la frase és notable.

La posada en escena també va tenir un paper important en aquesta presentació. Es va fer en el Palco de Honor del Estadio, amb un set propici per on han passat “tots els altres galàctics”, amb el gran Santiago Bernabéu de fons. El mític i llegendari Alfredo Di Stéfano entrega la samarreta al nou jugador, com si donés el relleu o passés un cert testimoni de qualitat al nouvingut. Tot plegat, força pensat, si bé a més d’un, a causa de la reincidència de la fórmula, li soni ja a musiqueta suada: és el que passa en ocasions amb determinades fórmules retòriques, que, de tant utilitzar-les, acaben perdent el seu sentit original.

Un darrer detall, curiós. En qualsevol presentació d’un nou jugador sembla que es tracta que al camp, on el futbolista fa aquells quatre tocs ridículs per a la foto, hi ha d’haver com més gent millor. La pàgina web del Madrid deia que hi havia assistit mig miler de persones. El diari As, un centenar. I a la televisió, no se sentia ni el més mínim crit d’un aficionat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada