Fa poc he acabat de llegir Vides seques, del brasiler Graciliano Ramos (1892-1952). Publicat per Adesiara fa un parell d’anys, el llibre –una delícia de traducció, com és costum a la casa– relata la història del mulato Fabiano i la seva família. Viuen en la misèria i la sequera els porta al llindar de la mort. Són víctimes tant dels abusos dels poderosos com de l’educació a la qual no han pogut accedir: els manquen paraules amb què reaccionar davant les adversitats, ordenar els sentiments i motius contradictoris, el rumb que han de prendre...Relats per aprendre a revoltar-se. La situació pot semblar remota, perduda en algun ermot rural del nord-est del Brasil. Però la cruesa de la nafra que ensenya Ramos m’ha fet pensar en tota la gent atrapada per aquesta crisi. Hi ha una distància abismal de postmodernitat urbana, però la pols per mastegar sembla la mateixa. Fins i tot la gossa espellifada viu atrapada. L’obra m’ha fet pensar també en ancestres rurals de tall més o menys primitiu, que, com Fabiano, desconeixien les paraules per posar nom a tot allò que els encenia. Ara segueixen mancant paraules i un ordre entre elles, una coherència en el revolutum informatiu i amb comptagotes. La intoxicació és la nova pols del camí. No fa gaire, una parella d’amics meus ha marxat cap al Brasil a buscar-se la vida. Es fa difícil de dir amb exactitud, però quasi sembla una ironia resseca.
(Imatge de l'adaptació cinematogràfica que es va fer de Vides seques)
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 14 al 20 de desembre del 2012)
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 14 al 20 de desembre del 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada