dimecres, 30 de gener de 2013

Febril


El meu amic audaç, en Debades, ha passat aquests dies apocat. Res de decepcions polítiques –encara no les entoma així– sinó una grip al galop que l'ha deixat clavat al llit. I enfebrat. I ha comprovat que la febre, a més de convertir-lo en una ànima en pena, destarota la paciència. S'acaben les giragonses i tot es mira de forma més directa, sense tantes manies, punyetes, excuses, vel·leïtats i eufemismes d'equilibrista. Per aquest motiu, la seva mirada cap a la declaració sobiranista no ha pogut ser d'una altra manera. I per això, des de la distància que donen unes dècimes de més, es pregunta com quedarà escrit el dia 23 de gener del 2013 en la història de Catalunya. Passades les dècades, com es miraran els diferents signes de vot davant una declaració, que, en principi, té un fort caràcter polític, de decantament, que no és debades? Tan senzill com dir: anem cap aquí. O no hi anem. O no ho acabo de veure clar, però deixem que hi vagin.

Doncs els néts que es mirin l'hemeroteca es trobaran un bloc del no engruixit per un partit de tradició catalanista que primer va dir que era federalista, que estava pel dret a decidir, després va dir que s'abstindria en tot allò referent al dret a decidir, i després, finalment, va votar contra el dret a decidir. I en trobaran cinc que no van votar, com la forma més àrdua de dissentir del seu partit. I en trobaran tres que van fer un “sí crític”, una nova modalitat de pur equilibrisme. Que tot s'encamini i arribi a alguna banda, si us plau, que si no tot això serà molt llarg i cansat d'explicar. La manifestació de l'11 de setembre, els moviments i clams ciutadans que n'han derivat, donen un missatge prou clar. Els partits segueixen sense saber o voler adaptar-s'hi. Perduts en estratègies llunyanes i antigues.

(Publicat el divendres 25 de gener del 2013 al diari El Punt Avui)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada