Epopeia

No anàvem ni pel primer quilòmetre de la Mitja de Granollers que em va cridar l’atenció la conversa d’un parell de corredors a prop meu: criticaven el disseny de la samarreta de regal que donaven amb la cursa aquest any. A parer d’aquells dos corredors, la samarreta d’homes era lletja i més lletja que la de les dones. “Quina manera de començar a córrer!”, vaig pensar, mentre mirava de compassar respiració i gambada. En acabada la gran epopeia –impacte per l’animació, la gentada, la retrobada amb un vell amic en entrar a Granollers, els grinyols de l’abductor esquerre, massatge, rehidratació...– i un cop arribada a casa, vaig començar la litúrgia de qualsevol corredor popular orgullós de l’epopeia personal (tant és el temps i les condicions pròpies): mirar la classificació, les fotos, els comentaris al Twitter... I a les xarxes socials, que són significatives de tot i de res (fet i fet, com les converses de bar), vaig trobar algun comentari que em va tornar a cridar l’atenció, en la línia de l’inici de la Mitja: alguns escarafalls per haver hagut d’esperar en el guarda-roba o perquè “només” hi havia avituallaments cada cinc quilòmetres. I doncs? Què es pensen que és una mitja marató? Una catifa vermella, entre cotons, des de l’inici fins al final? M’ho preguntava sobretot perquè havia vist un volum ingent de corredors, sí, però en cap moment unes cues caòtiques. El boom del córrer no ens ha de fer perdre el sentit comú, la raó ni l’epopeia.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 8 de febrer del 2013)