dimecres, 6 de març de 2013

La llengua de Déu

No dubto de les bondats de la decisió de mossèn Sergi González de fer alguns fragments de l’homilia en castellà. Ara fa una setmana aquest diari publicava la notícia i el raonament amb què fa baixar aquest Déu bilingüe a la parròquia de Santa Eulàlia de Corró d’Avall d’on és rector. Semblava carregat de bona voluntat. Però la bona voluntat no pot escapar d’un marc i d’una realitat. Una cosa és una conversa per fer-se entendre, i l’altra, un acte públic. L’Església catalana sap on és? Sap qui és? Sap que amb mesures d’aquesta mena gira l’esquena a una certa església catalana que havia existit i que sembla que sols Déu sap on para? Sap que el castellà a les misses parla més d’un altre temps? Si quan algú ho demana ja es fa el bateig, el casament o l’enterrament en castellà, no faria un millor servei a la integració mantenir les misses senceres en català? Algú encara pensarà que els catalans parlen, tot el dia, com un polític del PP o de Ciutadans, saltironejant estrambòticament i robòticament entre el català i el castellà. I anar diluint, que alguna cosa queda. Un dels arguments de mossèn González és que “l’Església ha d’intentar arribar a tothom”. Em fa l’efecte que la proximitat de la paraula de Déu es guanya més per altres vies que no pas la tria lingüística. I aquestes vies, dins l’Església, ara semblen territori explorat, sobretot, per les dones.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 1 de febrer del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada