Estimada Piti

Estimada Piti,

llàstima que no puguis parlar. Últimament que en deus haver vist de coses singulars per explicar. Del desconcert, la perplexitat o el buit que diuen que són tan recurrents en els temps que corren i lladren, em sembla que en podries fer un tractat sencer. O una encíclica, per dir-ho en els termes dels dies papals que ens empaiten. Com que es veu que ets d’una raça perillosa –no deu ser fàcil conviure amb aquesta condició, tot s’ha de dir– qui et vulgui adoptar ha de presentar una assegurança i un certificat de penals. Unes persones interessades en tu van tirar pel dret i van robar-te de la protectora d’animals de Granollers. Aquí ja hi havies arribat suposo que mig grogui: t’havien trobat enverinada, amb un company teu que no se’n va poder sortir. És ben estrany. Qui té gossos així? Cal? Ben mirat, el primer que s’ho deu preguntar ets tu. I sols et puc dir que sí, que tot és ben estrany. La meva àvia feia servir un símil caní per definir certs comportaments socials, vull dir, de les persones. “La gent fa com els gossos, quan un lladra, tots lladren”. Ara m’ha tornat al cap: de vegades et vénen ganes de lladrar més que ningú per sortir d’aquesta mena de bub-bub col·lectiu. 

PS.- D’acord que ets una gossa pit-bull, però s’hi podien haver escarrassat una mica més a l’hora de triar-te nom. Sort.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 15 de febrer del 2013)

* A la foto, la gossa Piti, que finalment va poder ser recuperada. (Protectora d'Animals de Granollers / EL 9 NOU)