diumenge, 10 de març de 2013

Km Or


No em diguin que no sona a peripècia inversemblant: “Roba en un súper de Lliçà i el detenen més tard a la sortida d’un prostíbul”. La capacitat de la realitat d’agafar un to irreal és xocant. On és la línia que separa la normalitat d’allò que no ho és? En quin punt l’aparent quotidianitat tranquil•la derrapa i es transforma en un fet inesperat, en sortida de mare, o, en alguns casos, en simple xalada? El succés que ens ocupa gasta fins i tot marca de punt quilomètric. Entre que aquest veí de Caldes atraca un supermercat de Lliçà d’Amunt i és detingut a la sortida del club Km de Oro passen 10 hores. Què passa en aquestes 10 hores? No sé si hi ha un punt que la realitat deixa de sorprendre’t. Potser depèn de la mirada de cadascú. És clar que l’empleada del supermercat a qui va amenaçar amb una arma de foc perquè li donés els diners de la caixa pensarà, carregada de raó, que tot això són orgues. I que el mal tràngol de ser encanonada no el desitja a ningú. La distància –esforçada, impossible, literària...– en mirar la realitat deu condicionar la mirada mateixa. Algú directament tocat per algun dels múltiples tentacles de la crisi en parla diferent que algú que no ha variat ni un centímetre el seu modus i ritme de vida. Potser és inevitable. L’escriptor Miquel Àngel Riera diu, molt millor que jo, això que mirava de dir: “Aquí dalt no hi arriben les aigües dels diluvis però les veiem passar i ens atrau contemplar-les”.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 22 de febrer del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada