Ara fa un any

L'exercici de mirar enrere no deixa de ser particular. Fa un any passava això, que em feia escriure aquest article a El 9 Esportiu. Un any després, roda de premsa de "tothom tranquil" de Tito Vilanova, una Lliga gairebé al sac, gairebé fora de la Champions i Guardiola al Bayern de Munic. En qualsevol cas, l'exercici de fermesa, naturalitat, sentit comú i no perdem el cap sembla tan necessari llavors com ara. 

ESCARAFALLISME

No sé si l’explicació és d’aquesta societat, d’aquest club o d’aquest país. Potser és un tret que, en segons quines circumstàncies i entorn, tendeix a viure puntes de popularitat. El cas és que la marxa de Pep Guardiola del Barça ha tornat a fer aflorar algunes reaccions d’escarafallisme inefable. Això, malgrat quatre anys que han servit, ras i curt, per entrar en la història del futbol mundial i quedar fixat com un equip superlatiu i etern. Ara sembla obvi i tòpic, però en les 48 hores passades des de l’eliminació de la Champions fins a l’anunci del nou tècnic del Barça –48 hores– no ho va semblar tant. Les especulacions van córrer com la pólvora i, com a bones especulacions, cap apuntava cap al veritable desenllaç. Cosa inevitable en un entorn tan posat en el paper d’entorn i en un joc, també, d’entrellats interns que mai clissarem. Les reaccions d’escarafallisme enfrontades, és a dir, extremes i contradictòries, van surar sense mandra. Laments terribles, del “món s’acaba i ara què farem davant el desert”. I acusacions de per què Guardiola “es feia pregar”, “coi d’egoista i quasi traïdor”, i per què no es posava bé el nus de la corbata que abans-d’ahir li esqueia tant. Una mica de converses de barra de bar i de passejar per Twitter i aquestes dues dimensions del tema prenien bona forma. Fruit, totes, probablement, d’obviar que el cas en joc tenia una particularitat: substituir el millor entrenador de la història del Barça, del millor Barça, que ha sublimat fins a la revolució una aposta de joc ofensiu.

Amb una tradició fagocitadora arrelada, quan ja s’estava a punt per celebrar el que agafava tints de nova derrota com a club i com a país (ara no rigueu!), a punt per estendre planys i retrets per mesos, arriba la cruïlla de l’adéu de Guardiola i del seu relleu. I guanya la sensatesa, el sentit comú, la naturalitat: de qui marxa, senyor fins al final, i que, coneixent bé la casa, no té vocació d’autoimmolar-se i esdevenir un màrtir que creï la pròpia saga de guardiolistes; i també dels que dirigeixen el club (problemes comunicatius de Sandro Rosell al marge), amb un Zubi gastant ironia de saló. Normalitat al club. La decisió que un tècnic de la casa n’assumeixi les regnes és poc habitual aquí, però no en clubs en què les baules que confegeixen una mateixa idea i manera d’arribar-hi han estat fortes: Reynolds, Buckingham, Michels i tota la tirallonga a l’Ajax, per exemple. Al Barça potser s’obre una nova etapa en aquest aspecte. Més de vint anys després de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta, cada cop surten més tècnics crescuts i madurats amb aquesta mateixa idea col·lectiva, lluny del personalisme vomitiu que encarna l’escarafallisme de Mourinho. Com li anirà a Tito Vilanova? La piloteta, si entra o no, decidirà. Això no canvia. Però aquest exercici de sensatesa sí que és, en qualsevol cas, un alleujament. I una altra una bona notícia.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 30 d'abril del 2012)