dimarts, 23 d’abril de 2013

Cantona: del concepte a l'acció


Parla un dels exfutbolistes més estratosfèricament mítics, un d’aquests carismes d’allò més singulars, i ens trobem, una altra vegada, acarats amb la pròpia realitat. Parla a Barcelona el gran Éric Cantona, aquell volcà que fa trontollar les coses per on passa i ara fins i tot consciències. Ve i expressa el que no deixa de ser, segons com es miri, una obvietat que aquí calia o preferien afirmar a la menuda. I el volcà fa el seu efecte i fins i tot a Madrid, aqueferats per tanta suca-mulla arbitral i per tant plena com la tenen, la cisterna, després d’anys sense lligues ni consol, acaben fent comparacions. A Madrid comparen l’onze d’Espanya amb el del “combinat català” (posar-li Catalunya era massa gruixut) arran de les declaracions de Cantona, que elogiava la feina formativa de la Masia i els seus fruits, i deia que Catalunya també haguera pogut guanyar el mundial. I a Madrid els vénen picors i una sobtada hipertensió de lloca sacsejada. Allà, que segueix sent el món preconstitucional de sempre d’abans de la Constitució també en això del futbol, segueixen llegint a la menuda, a la seva, altres obvietats futbolístiques que ha vist el món sencer, com ara els cinc gols de Messi en la Champions. Sempre hi ha excuses, contubernis i justificacions irrevelables que sols coneixen allà.

Per sort, ha vingut a alegrar-nos els dies l’ex-futbolista francès que, si alguna cosa sap fer, és etzibar-les amb efectivitat allà on la nafra encara és viva, i ha ventat una certesa que aquí falta que ens creiem i hi donem cos i empenta, i allà falta que els hi plantifiquem, i de tot plegat en fem una plantofada definitiva i sense més orgues: “Clar i Cantona”, que titulava, extraordinàriament, aquest diari l’altre dia. Perquè, almenys, declaracions d’aquesta mena treuen a relluir algunes veritats futbolístiques (i ara, estrictament futbolístiques) que, de tant vertaderes i de tant futbolístiques, ofenen i sembla que n’haguem de demanar disculpes.
Sempre he pensat que eren fascinants els títols de coses (d’instal·lacions artístiques, de teories suposadament enfilades...) que assajaven un florilegi buit i esperpèntic: “Els collons de Sant Ramon, del concepte a l’acció.” Doncs ara, més que mai, per les bestieses que haurem de seguir veient i sentint en aquesta pobrissona lliga espanyola de futbol (a una distància astral i creixent de la lliga anglesa), pel consol que esperem seguir trobant a Europa i perquè, com deia Cantona en la conferència de l’altre dia, també perseguim “la bellesa del joc”, que és com buscar la bellesa de les coses –que diuen un grapat de poetes–, gravem-nos al cap aquesta divisa: del concepte a l’acció. Éric Cantona va ser un futbolista idolatrat per l’afició per tot el que tenia d’autèntic: un determinat sentit elevat de viure aquest joc que, sense els miraments i el posat de mira’m i no em toquis del futbol d’avui, passava a l’acció.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 12 de març del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada