dilluns, 22 d’abril de 2013

El dia que Messi es va fer home


Se n’han escrit tantes, de coses al voltant de Messi, que sempre es corre el risc de quedar curt o de resultar imprecís, una mica com el joc que el millor futbolista del món va provar contra el Celta. Com que “el millor jugador del món” és una descripció objectiva a la qual ens hem avesat –fins i tot el barcelonisme que trina– ja no parem a mastegar la immensitat del terme. És inimaginable saber què li passa pel cap al “millor jugador del món”, quin mecanisme l’activa, el manté a l’elit, perpetua la seva relació quasi infantil amb la pilota –Bilardo hi afegia un os–, un anhel perenne per seguir-la tocant, jugant i marcant. I seguir guanyant. Igualment inimaginable és l’intent d’aplicar, en carn pròpia, què deu ser això de ser “el millor del món” en l’esport que fa parar el món: l’incontestable, implacable i impecable, batent tots els rècords, sempre més i millor, sent decisiu, el focus, el centre de l’univers.

Tothom volia que Messi marqués contra el Celta dissabte passat. Ell, el primer. Just l’endemà del naixement del seu primer fill, Thiago, podia dedicar-li un gol. Al davant tenia un porter, Varas, que l’any passat amb el Sevilla ja li va amargar una nit sencera. I fos per les ganes de dedicar el gol, o fos un xic també perquè aquest porter té la particular missió d’entravessar-se al camí sempre recte de Messi, l’argentí no ho va aconseguir. Va estar obtús, espessot, es va complicar jugades que no sol complicar-se. Al final, en cada atac, els seus companys el buscaven perquè marqués. Al camp, al bar mateix, es notava aquest neguit. Havia d’arribar el gol de Messi.


I aleshores, per un moment, Leo Messi es va fer home: si aquest xicot fa unes hores que era a l’hospital, amb el seu fill, va recordar una veu, sota una llum tènue i boirosa. I algú altre va remembrar, d’un plegat, el part del seu primer fill. I algú altra –posem per cas qui signa i beu– va evocar uns versos lluminosos de Pinkhas Sadé, un escriptor israelià: “Quan jeus en un llit blanc entre parets blanques / a l’hospital Tel-Haixomer, per exemple, / t’adones que en aquest moment, exactament i / decididament / tot el món no és sinó això que hi ha / entre aquestes dues baranes blanques de ferro del teu / llit, / a la teva dreta i esquerra. Això és tot.” Després Sadé diu que tant és que hagis escrit Faust com La Divina Comèdia. O tant és, es podria afegir, que siguis el millor futbolista del món. Quan pensava això Messi va caure estès a terra a la gespa del Camp Nou, queixant-se del genoll, i al barcelonisme en ple li van venir al cap les set plagues de tots els ídols lesionats. Al bar començava el mantra de lamentacions quan Messi es va aixecar. No ha estat res. Acabat el partit, se’n va tornar a l’hospital, amb la dona i el fill. Per una estona vam tenir la sensació d’entendre un Déu. Potser no. En el partit següent tothom tornarà a esperar l’home fet Déu del futbol.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 5 de novembre del 2012)

* A dalt, Pinkhas Sadé. A baix, Messi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada