Els nostres

Al bar, un home pesava figues mentre Bartra entrava al camp per substituir Puyol. Acabat de reaparèixer, el capità, torrencial d’energia, lamentava el canvi. L’ambient al bar havia transcorregut pla, com el partit mateix, un clàssic postvirus FIFA, una mica sense història, amb incursions puntuals –i sonores– d’algun soci de tribuna que aconseguia criticar diversos jugadors alhora. Però el canvi de Bartra portava una mica de llum. Un defensa de la casa, amb més d’una dècada al primer equip, era substituït per un altre de la casa. I el Barça acabava el partit amb deu jugadors formats a la Masia. Gairebé ja no hi parem atenció. A l’entrenament d’ahir Bartra es va lesionar i no va viatjar a Moscou, però Tito Vilanova es va endur Oier, Sergi Roberto i Deulofeu. Bartra té una imatge de futbolista d’abans, que es barreja amb l’elegància en els moviments. És un central més de la branca Piqué que no pas Puyol (o Migueli), però més fi que Piqué. Al lateral dret, em va alegrar molt que jugués Montoya, sobri, seriós, que no s’està d’orgues i que, a més, va tornar a fer una assistència de gol.

Missatge de Tito: reposem, fem rotacions i als novells de la casa no els carreguem de pressió, però juga qui està millor. Així com Alba entronca amb la tradició de laterals baixets i fures (com Sergi Barjuan i Ferrer), Montoya és d’una altra família. I em fa gràcia anar entroncant aquestes relacions futbolístiques, que constaten la feina d’anys, perseverant, amb el planter. Que n’és, d’important, que Bartra i Montoya puguin jugar al costat de Puyol i Piqué. O que Cesc, Thiago i Sergi Roberto ho facin amb Xavi. O que Xavi jugués al costat de Guardiola. Baula a baula, com la pilota, circula el testimoni: d’una manera de jugar i d’un creixement futbolístic de mica en mica. Pas a pas, amb versions noves o variades d’una mateixa posició.

Tito Vilanova està portant a la perfecció el creixement de jugadors com Montoya, Bartra i Tello (a qui l’any passat adversitats i invents van estar a punt de cremar). Sergei Dovlàtov, un escriptor rus que m’ha captivat, té una novel·la que es diu Els nostres, en què desgrana les històries rocambolesques, crues i fascinants, dels seus avantpassats. A can Barça, “els nostres”, els de la Masia, ja no són la base de l’equip, sinó que són l’equip. I una forma d’equip i de joc. I fins i tot podem entretenir-nos a trenar les relacions familiars, les semblances entre Xavi, Thiago, Iniesta i Cesc. El llibre de Dovlàtov es tanca amb la filla, crescuda als Estats Units, i que ja no entén res de les coses estrafolàries que publica son pare. A can Barça, mentre la baula segueixi circulant entre uns i altres, entre diferents generacions “dels nostres”, sense talls innecessaris ni urgències ni precipicis, seguirem allargant aquest relat exquisit. Quan quedi com una extravagància...ho explicarem als néts.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 19 de novembre del 2012)