dissabte, 20 d’abril de 2013

Hölderlin i Keats mirant la final

Acabada la final que va coronar el Chelsea com el nou rei d’Europa, van començar les piulades a Twitter amb un clam prou reiterat: “Quina injustícia!” El lament demostra que aquest és un país plagat de romàntics, també quan es tracta de les qüestions del futbol. Ho deia l’altre dia el professor Jordi Llovet, en la conferència que va fer per al festival Barcelona Poesia. “El romanticisme més tou, més tronadet agrada molt a Catalunya.” També va dir –o més aviat va lamentar– una línia de tradició sacerdotal que anava d’Espriu fins a Guardiola, però això ara ja seria una altra història.
La final de la Champions enfrontava dos equips de països amb un destacat planter de poetes romàntics: Alemanya i Anglaterra. El Bayern hi arribava amb el to romàntic de qui sempre busca la victòria per la via d’atacar, la via –sembla– més franca, més enardida i entusiasta, com correspon a qualsevol romàntic de pro. El Chelsea acudia a la final després d’un grapat d’actes d’heroïcitat –que també és una cara del romàntic primigeni– i carregat de la melangia solitària producte de moltes trompades, i entre aquestes, alguna derrota injusta. En aquest escenari, dos poetes romàntics, Hölderlin per la banda alemanya, i Keats per l’anglesa, es troben per veure i comentar el partit. 


Keats es mostra terriblement sorprès i alienat per com juga el Chelsea. “Hem perdut la passió, l’animositat, el coratge!”, es neguiteja, declamatori, mentre alhora fa exaltacions màntriques d’un futbolista que és tot passió i força de la natura: Drogba. Tot ho heu d’imaginar dit al seu estil, exuberant i melancòlic. Keats repeteix una de les seves frases preferides: “Jo treballo a l’ombra dels poetes del passat” i sense saber l’esdevenidor de la final, s’encomana a les glòries italianes que ha tingut el Chelsea. Hölderlin s’ha aixecat passional avui i cridant tant com pot perquè les seves paraules arribin a l’Allianz Arena, segur de la victòria que sent com a veritat pròpia, clama: “Mirem en l’espai tot obert, cerquem el que és viu, encara que sigui molt lluny.”
Després dels penals i l’efecte d’unes pintes de cervesa dels respectius països, Keats i Hölderlin acaben esbatussats. Hölderlin entoma la derrota com una estocada injusta i fatal, recita els seus versos més emprenyats (“el serf dedica honors tan sols al violent”) i promet tancar-se a Tübingen, on, de fet, viurà perdut per l’esquizofrènia. Keats se n’anirà a Itàlia (ressegueixin la seva biografia, que això és ben veritat també): una mostra d’agraïment definitiu a l’escola italiana, d’on surt Vialli, Zola i ara un inesperat a la festa: Di Matteo. Tots han donat molt al Chelsea, tant com la seva primera Champions, que és més del que li ha donat la tradició portuguesa que havia volgut abraçar. Qui se’n recorda dels portuguesos? A Munic vam veure diverses cares d’això, d’aquest esport tan dislocat i imprevisible com tantes altres coses.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 21 de maig del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada