divendres, 19 d’abril de 2013

Sant Jordi xuta i gol

Com que aquest Sant Jordi va de llibres i de futbol, fins al 23 penjaré alguns articles antics dels que publico cada dilluns a El 9 Esportiu, on futbol i literatura van agafats de la mà. Aquí va el primer. Poseu les falques que toquen.



L'HORA DECISIVA


Amable lector, quan ens tornem a trobar d’aquí a una setmana per aquests verals, ja tindrem unes quantes coses clares. Pensar això em tranquil·litza en una setmana futbolística decisiva. Sabrem si encara hi ha lliga. Intuirem si el Barça va ben encaminat per anar a Munic. Sabrem si ens podem seguir rabejant en aquest patiment i actitud ridícules d’un Madrid transfigurat per les urgències. Estem, com en les temporades anteriors, en una cruïlla històrica. I quan dic cruïlla històrica, em torna al cap el llibre de Zweig Moments estel·lars de la humanitat. Zweig m’ha acompanyat cada primavera que l’equip de Guardiola s’ha trobat, amb aquell silenci previ als grans moments, amb l’anaconda subterrània que serpenteja l’imaginari col·lectiu, acarat a la seva particular cruïlla. Un capítol del llibre descriu extraordinàriament la conquesta de Bizanci per part dels turcs, el 29 de maig del 1453. Sembla que puguis sentir l’alè de l’última missa a Santa Sofia, l’avidesa de la flota que avança per la muntanya i aquell petit detall, l’atzar que decanta un moment estel·lar cap a una banda o cap a l’altra. En aquest cas, la kerkaporta, una porta de les muralles que s’havien deixat oberta, decideix “la història del món” per segles. Comparar noranta minuts de partit de futbol amb la magnificència inabastable de Constantinoble també em tranquil·litza. 

Guardiola ens ha acostumat molt bé cada primavera, perquè ha erigit un equip que competeix amb audàcia, sense por, a un nivell altíssim fins al final. D’aquí a una setmana ja sabrem quin xou ha muntat Mourinho a la gespa o davant el micròfon, si és que s’ha dignat, segons com tombin les coses. Sabrem si Messi ha propinat un altre clatellot victoriós a Cristiano, o si, en canvi, hem hagut d’aguantar la visió horrorosa de la seva cuixa. Molts detalls decidiran aquest clàssic i l’avenç en la Champions. El que sembla clar és que el Barça no deixarà cap kerkaporta oberta per un descuit, per desprevingut. Que per ells no serà. Més que mai en els precedents instants estel·lars de l’era guardiolana ho estan demostrant amb aquest final de temporada sensacional.

Hi ha una altra diferència encara vers l’episodi de Bizanci que descriu Zweig. Si el Barça cau en la lliga –que és com dir que cau dissabte al Camp Nou– o si cau en la Champions –ho reitero: uh oh, no em fa por! una final amb el Madrid–, aquí no caurà cap imperi. La solidesa, la fermesa, la creença en el propi perfil, l’orgull del que som que han aportat aquests anys ja eterns serveixen, o han de servir, per entomar amb serenor les hores següents al moment estel·lar. En canvi, tinguem-ho clar, a Madrid, on l’alternativa és seguir deambulant en el desert amb una imatge penosa i llamps i trons constants, no s’ho poden ni mirar d’aquesta manera. Dit això, que rodi la pilota i que no ens despertin del somni.


(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 16 d'abril del 2012)

* Representació del setge de Constantinoble.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada