dimecres, 17 d’abril del 2013

Silenci

Us en recordeu, oi, del programa moderníssim del 33 que demanava als convidats una imatge de silenci? Últimament passa que m’han envaït imatges de silenci. Tot va començar dissabte passat. Si pogués veure la seqüència de la santa hòstia que aquell dia em vaig fotre (aquí s’ha de dir fotre) al Passeig de la Garriga, em sembla que hi veuria una mena de silenci, titubejant potser. (Santa hòstia històricament idiota). En el moment, les tentines, l’aterrada i el cop de cap se’m van fer estridents. Coses de la literatura del jo. Però segur que el noi que em va socórrer hi va veure un silenci flotant, maldestre però flotant fins a la patacada llunyana. A la nit, a l’obertura del cicle dels Versos Lliures, a Granollers, la concentració del públic, atent i silenciós en la fosca, feia una força grandiosa, una textura suau. Aleshores se’m despertava el cantó esquerre del ganyot. Fins que la gran Núria Martínez-Vernis va llevar festivament el silenci –gran final–, fent que els assistents repetissin tot de paraules amb “vers”. El revers de les coses es feia evident, com la foto de la contra d’aquest dilluns del diari: tres noies sardanistes entrenant les cames de cara a la paret de l’edifici de l’Ajuntament de Granollers. Com surant en un retall vital. Perquè malgrat tot, malgrat tants que enviaríem de cara a la paret (i no seria un entrenament), la gent fa, camina, balla, s’estimba i s’aixeca, gràcies, per exemple, a la mà que t’estén algú quan ets a terra, grogui.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 22 de març del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada