dijous, 8 d’agost de 2013

Els límits

De com s’han gestat els grans equips, dels camins intricats que han seguit fins al triomf recordat, fins al mite, no en solem saber gaires coses. Hi ha una victòria final que és memorable i no gran cosa més, sovint ni els prolegòmens se salven d’aquest corró. Si aquest és un fenomen comú en un esport de masses com el futbol, no cal ni imaginar com deu ser en un esport com el waterpolo, tan dur i desagraït. És per aquesta raó que el documental Aigua, infern, cel, que van passar recentment al Sense Ficció de TV3, mereix totes les reverències del món: descobreix els detalls del gran equip de waterpolo (selecció espanyola d’empremta catalana) que, capitanejat per Manel Estiarte, va aconseguir l’or als Jocs Olímpics d’Atlanta el 1996.
A Barcelona s’havien hagut de conformar amb una dramàtica plata: per alguns jugadors, no van guanyar una plata sinó que van perdre un or. Però d’on venia aquest equip? Què hi havia abans d’aquesta generació? Els triomfs i el pas del temps provoquen la curiosa sensació de naturalitat: com si aquell equip sempre tota la vida hagués guanyat (mirin si no ara, la plantofada que ha significat l’adéu de la rojita de futbol als Jocs de Londres). El documental revela el camí previ a Barcelona 92 d’aquella selecció, des que se’n fa càrrec Dragan Matutinovic, un entrenador dictador que va sotmetre els jugadors a uns entrenaments terribles, rabiüdament agressius, a una pressió psicològica “horrorosa”, sense escrúpols, una experiència quasi traumàtica per a alguns. Enllà de tots els límits possibles. L’objectiu: fabricar una mena de “màquina de jugar, de matar”, relaten. Tot per guanyar l’or. Fins aleshores en la segona línia internacional, l’equip es va capgirar de dalt a baix. Però a Barcelona, Itàlia els va prendre l’or. 
És fascinant com evoluciona el grup humà, com rep l’acomiadament de Matutinovic i el nou tècnic, Joan Jané, com encaren els Jocs d’Atlanta, la final que ja no se’ls escaparà. Tota l’etapa amb Matutinovic és esfereïdora. I aquí ve el refotut interrogant: el fi justifica els mitjans també en l’esport? Es poden creuar tots els llindars –de tracte, d’allò físic, d’allò moral– en pro de la victòria i l’eternitat esportiva? I encara més, és clar: l’or a Atlanta l’haurien guanyat sense tot el patiment previ de l’etapa Matutinovic? On són els vertaders límits per fer arribar un equip a l’elit? Com que els camins del triomf són tan inescrutables com diversos, possiblement no hi ha més remei que deixar la pregunta oberta. Les reaccions d’un grup humà, com entomen els cops, com se’n refan i es fan forts mentalment no tenen una fórmula màgica i unívoca. Mentrestant, les noies del waterpolo, entrenades per Miki Oca, membre d’aquell equip, estan meravellant en aquests Jocs de Londres. Tot fa pensar que el seu mètode és bastant diferent. Potser aquesta és la gràcia i una possible resposta.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 d'agost del 2012)

* Imatge de la selecció de waterpolo, amb 9 jugadores catalanes i / o de clubs catalans, campiona del món aquest estiu del 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada