dimecres, 18 de setembre de 2013

La retirada



Hi ha moments a la vida d’un esportista que resulten summament interessants. Un d’aquests és el de la retirada, perquè és un instant cíclic, com la vida mateixa. Quan un esportista es retira sol tenir trenta anys i escaig, que és jove, però amb més de mitja vida dedicada i centrada a l’esport de competició i elit. Què farà després? Què sentirà quan els llums del camp s’apaguin i tanqui per sempre la porta del vestidor? Quin pas fa passada la remor i el buit d’aquella última porta tancada? Recordo algunes retirades i comiats mítics, com el de Bakero i Guardiola, futbolistes, o el de Chichi Creus, una llegenda del bàsquet que va jugar fins passats els 40 anys. Depèn de com tinguin el cap de ben posat, aquest endemà que se’ls obre serà un camí frondós o un abisme, a contracor.

He tornat amb tot això de les retirades ara que ha penjat l’estic Pol Amat, després de dinou anys a l’elit, el millor jugador d’hoquei sobre herba català de tots els temps, un dels millors del món. Ara té 34 anys! Pol Amat ve d’una nissaga de terrassencs que han deixat empremta en l’hoquei sobre herba: el seu avi va ser un dels fundadors del club Egara; el pare i diversos tiets, medallistes olímpics. Segons indica el web del club, des del bronze del combinat espanyol als Jocs Olímpics de Roma 90, els Amat acumulen quatre medalles i vint participacions olímpiques. Una tradició espectacular, peculiar, que suposo que sols es pot entendre en una ciutat on aquest esport és sagrat. Una tradició que podria haver pesat en forma de rebuig, quan el jovenet Pol es va decantar per agafar l’estic per acabarse convertint en un dels millors davanters del món. (Quan t’havies enganxat a algun partit d’hoquei sobre herba en alguns Jocs Olímpics –Pol Amat hi és present des d’Atlanta 1996 fins a Londres, l’any passat– cridaven l’atenció els seus moviments estilitzats i electritzants). La tradició també podia haver pesat a l’hora de no saber triar el moment de marxar. I tampoc. Les declaracions del seu comiat són reveladores.

Potser quan es tracta d’un esport de masses tot queda vaporós i costa trobar aquesta pròpia connexió amb un mateix, amb les tries, apostes i talents vitals. “Me’n vaig tranquil i realitzat, em considero un afortunat, no només pels èxits que he tingut, sinó principalment perquè l’hoquei m’ho ha donat tot.” Aquestes paraules les diu algú que ha aconseguit dues plates olímpiques, que ha estat subcampió de la copa del món, campió d’Europa amb la selecció estatal, guanyador de set lligues (ha passat per l’Egara, el Polo i l’Amsterdam)... Algú que el 2008 va ser escollit millor jugador del món d’hoquei sobre herba. “He viscut dinou anys d’experiències irrepetibles, increïbles i inoblidables.” Estiguem al camp que estiguem, em sembla que uns adjectius així ens els hauríem de marcar al capdamunt del portal, com un “Déu vos guard” dels masos antics. Per cada dia.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 3 de juny del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada