dimecres, 7 d’agost del 2013

L'esperit i la flama

Vint anys després, comencen a fer entre mandra i angúnia les commemoracions al voltant dels Jocs Olímpics de Barcelona. Cal o es pot seguir dient, encara, que són els millors Jocs de l’era moderna? O això és sols un galleig circumscrit a aquí? Potser és la mena de mirada que hi poso, que deu jugar males passades, però la calvície incipient de l’Epi –ídol d’infantesa, aquells braços portentosos i les canelleres característiques– em va perforar l’ànima. Ell va ser el darrer rellevista de la torxa a Barcelona 92 abans de donar-la a l’arquer destre (quantes llegendes, oi?) i va tornar a agafar la torxa en el recorregut commemoratiu de l’altre dia. Les autoritats invitades a l’arribada de la torxa olímpica a Montjuïc semblaven més que mai convidats de pedra, espectres d’un passat remot que es miraven amb temptatives erràtiques de somriures i emoció l’arribada de la flama, vint anys després. La mateixa temptativa torta titil·la sota els discursos de l’esperit i la flama olímpica que es mantenen, que hi són –ui, sí–, que encara ens inflamen. Com si l’esperit i la flama olímpiques, conjugades amb Barcelona, fossin una mena de santíssima trinitat imbatibles.
De tot plegat, ja en fa vint anys i encara sembla que en vulguem viure. Mirant al nostre voltant avui, la celebració té un aire de tristesa. També d’excessiva mitificació, com si tot allò tocat per l’olimpisme sigui d’una puresa superior, excelsa. Potser per l’aire guerxo que prenen les coses avui, quasi sembla una concatenació de casualitats que tot allò anés tan bé com diuen que va anar. Quasi ho sembla. Va ser màgic, és indubtable, i tots vam estar amorrats al televisor. Un estiu per recordar. Aquest també. Fa vint anys encara m’alegrava aquella victòria olímpica d’Espanya de futbol, pels nostres Toni Giménez, Guardiola, Pinilla... mentre guardava en un calaix de la meva habitació, sense entendre-hi de res, uns tampons independentistes d’una colla més gran que jo. En aquella habitació també tenia uns pòsters dels que van circular aquell estiu, d’Air Jordan i Magic Johnson.
Fa vint anys la selecció espanyola de bàsquet entrenada per Díaz Miguel –quina vella escola! S’enyoren els tècnics antiestètics– feia aigües contra Angola. Ara que Espanya es refugia en els èxits esportius (pa i circ universals) per oblidar les flames de la prima de risc i els mercats, fóra bo de recordar-los aquests mastegots històrics. Total, els catalans hi estem avesats, a anar repassant les pròpies castanyes. I quan no són castanyes, són l’altre extrem, l’or i la flama i l’esperit olímpics, els tòpics com isolats, sense més discurs ni contingut posteriors, dels triomfs. I si no, mireu el Fòrum. Els posats d’algunes autoritat esperant la torxa, vint anys després, traspuaven una posició d’incomoditat tibada. Potser la cosa és tan senzilla com pensar que calen nous esperits i flames i deixar d’esperar aquella torxa. Cal sortir a buscar-ne una altra.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de juliol del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada