La pregunta em va sobresaltar l’altre dia. Llegia l’interessant entrevista que aquest diari va fer a Agustí Montal i Costa, president del Barça de l’any 1969 al 1977. Uns anys cabdals perquè, entre altres coses, la seva directiva és la que va decidir fitxar Johan Cruyff com un revulsiu que culminaria amb la lliga del 1973/74 i el mític 0 a 5 al Bernabéu. Però no només per això. Aquella llavor primigènia d’un Barça ofensiu no es va gestar només pel fitxatge del futbolista holandès, sinó també per les decisions a la banqueta, amb Vic Buckingham, primer, i Rinus Michels, després. L’entrevista tenia aquest interès purament futbolístic i contenia, en altres revelacions, una confessió de l’esperit que deu regir tot club de futbol que se somia gran: “També hauria fitxat Neymar, com vam fer amb Cruyff.”
Però sota d’aquestes afirmacions n’hi havia una altra que em va cridar l’atenció: els llaços familiars que entronquen diverses generacions de directius i presidents del Barça. Montal deia que el seu pare “ja havia estat president del Barça durant l’època de Kubala i les cinc copes”. En un altre moment, també deia que ell coneixia el pare de l’actual president, Jaume Rosell, que havia estat gerent del club durant la seva segona etapa en la presidència. De cop, em ve al cap la història d’aquell país petit on un poble veu el campanar del del costat, i on diuen que unes dues-centes famílies –no sé si les han comptades– són les que belluguen les cireres, tallen el bacallà i fan la resta d’accions considerades de poder, d’alt poder. També en el Barça. No és que ara baixi de l’hort, perquè sabem que per ser presidenta del Barça hauria de presentar uns avals econòmics que, a dia d’avui, em queden una mica lluny. Però la idea de les dues-centes famílies em torna al cap.
Qui més qui menys, culer o aficionat al futbol de petit, ha somiat tenir algun paper en algun club. Què vols ser de gran?, és la pregunta reiterada amb què ja torturen els petits. Recordo haver respost, alguna vegada, que volia ser bombera, una idea no tan allunyada de la presidència d’un club. I menys del Barça. Però després et vas fent gran i vas apreciant les coses que, segur, segur, saps que mai arribaràs a fer.
Més enllà de la qüestió tècnica dels avals, les nissagues que es poden traçar al llarg de les directives del Barça –i presents en altres àmbits de cireres i bacallà del país– donen una idea de la fermesa dels lobbies, de la història del país. Uns lobbies que segurament –i de vegades, segons com es miri, per sort– ens passen desapercebuts a la majoria de mortals. Ells es coneixen i se saben qui són. Tu cobreixes un dia tal roda de premsa, tal acte públic d’un vespre (posem per cas, res relacionat amb el futbol) i et preguntes què hi fa allà aquell exdirectiu. La resposta a la pregunta que encapçala aquest article és ben clara. I mira que en termes generals vivim una època migrada de certeses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada