La literatura de fitxatges és inesgotable. Ja fa dies que és aquí per quedar-se fins ben entrat l’agost. A hores d’ara, es calcula que el Barça deu haver gairebé lligat una dotzena de defenses centrals: Matthieu, Rami, David Luiz, Íñigo Martínez, Mangala, Thiago Silva, Marquinhos, Ivanovic, Ramos, Hummels, Agger, Vermaelen, Kompany... És una literatura d’allò més entretinguda. De David Luiz, per exemple, he llegit titulars dient que era l’objectiu principal ara del Barça, ara del Madrid, que el Barça no el volia fitxar, que el Chelsea no el traspassava...Tot això en pocs dies. En els anys noranta, el Barça va fitxar diverses vegades Bergkamp i Rui Costa. Llàstima que mai van arribar a jugar de blaugrana.
El fenomen dels fitxatges sol repetir, cada any, actituds i tòpics propis de la meteorologia. De fet, comparteix amb la meteorologia una sorpresa impostada: “Oh, plou!”, “oh, fa calor!”, “oh, han fitxat un migcampista que ho arreglarà tot!”, “amb aquest defensa ara sí que rutllarem”, “oh, quina vida més ordenada i exemplar que duu aquest futbolista”. Tot cíclic i gairebé previsible, amb una cua de propaganda ben gruixuda, però tot i així cal mantenir la sorpresa escènica.
Un dels tòpics predilectes: “Això dels fitxatges és com un meló per obrir”, que ja he sentit en alguna tertúlia. És encomiable la manera de fitxar, a base d’ull clínic i d’ull viu, que han tingut certs clubs, com el Sevilla de Monchi, com el Porto, com alguns equips de la lliga anglesa (el Swansea de Laudrup amb Michu, i l’Arsenal i el Liverpool, que ara té l’ull posat en Luis Alberto, del Sevilla i l’últim any al Barça B). No té gaire mèrit el mètode dels grans, posant una morterada sobre la taula i au. Per això i perquè entroncaríem amb la tradició de Bakeros i Txikis, m’agradaria que el Barça fitxés Íñigo Martínez, de la Real Sociedad. D’acord que l’argument és pobre i desconec la pinta específica d’aquest meló, però és un argument com un altre...
De melons que en obrir-se van resultar fer tota una altra ganya parla el llibre Parecía un buen fichaje, de Miguel Gutiérrez, que recull alguns dels fiascos més estel·lars dels fitxatges del futbol espanyol, futbolistes que per un motiu o un altre van fer llufa abans d’arribar a la constel·lació promesa. Entre un motiu i l’altre hi sol haver l’ordre del mobiliari del cap propi o d’altri. Evidentment, Barça i Madrid s’emporten la palma: Geovanni, Rochemback, Petit, Txigrinski, Prosinecki, Woodgate, Spasic, Congo, Faubert, Secretario... Literatura de la decepció, malgrat l’entrenador, el director tècnic, el president, l’agent, el mafiós o el mateix futbolista. Primer en el fitxatge, i després en l’encaix d’un futbolista en un equip i una lliga hi intervenen un munt de factors que ens són invisibles. Potser si els posessin al mig de la plaça quedaríem esparverats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada