El fet luctuós congrega una mà d’opinions i teories que semblaven estar-lo esperant per aparèixer. Algunes de pertinents i oportunes, d’altres d’oportunistes i desenfocades. Això va com va. Si el fet luctuós serveix perquè, a partir d’aleshores, algunes coses canviïn cap a millor, ja serà molt. Alguns accidents i morts a la muntanya, de naturalesa ben diversa, ocorreguts els últims mesos, han reobert debats. Sempre n’hi ha a punt per reobrir-se si del que es tracta és de parlar-ne pel broc gros. Darrerament, hi ha un boom de les curses atlètiques, i de les curses de muntanya i diria que també de la muntanya. Per això els consells de precaució per practicar la modalitat que sigui mai són sobrers. Però tampoc es pot posar tot i tothom al mateix sac i pensar que els accidents de muntanya són un invent d’ara. Que és com pensar que el món s’inaugura amb nosaltres i les nostres botes i que abans no hi havia res.
Abans, hi ha hagut coses com aquesta: el 27 de juliol del 1916 una colla de quatre membres, capitanejada per l’experimentat guia Josep Sayó, va pujar el pic d’Aneto. Faltaven pocs dies per a la inauguració del refugi de la Renclusa. “Tindríem un dia com pocs se’n troben: l’horitzó era claríssim i sols alguna boira s’aixecava pel cantó de la Vall d’Aran.” En cinc hores i escaig, l’expedició ja havia guanyat l’Aneto i culminat el cim. Però “al moment d’arribar-hi” el cim queda embolcallat de boira i comença una tempesta de granissa que es converteix en una maleïda tempesta elèctrica. Els excursionistes senten un xiulet sobre les pedres que, de primer, no saben interpretar, fins que arriba una forta canonada. Cuiten a baixar entre les explosions de llamps i trons. Però a l’anomenat pas de Mahoma, un llamp travessa dos membres de l’expedició, en Josep Sayó i l’alemany Adolf Blass. “En ser-hi a prop, una forta sentor de carn cremada em deixà horripilat.” Tot plegat ho relata mossèn Jaume Oliveras (la Garriga, 1877 - Barcelona, 1957) a Els llamps de la Maleïda, reeditat per Cossetània el 2003. Un llibre imprescindible.
Mossèn Oliveras va sortir-ne amb vida, juntament amb l’alemany Eduard Kröger. No arrufin el nas de veure un mossèn enfilant-se per les muntanyes: no li podrien seguir el pas. A més de ser el pare de la Matagalls-Montserrat, mossèn Oliveras és considerat “un dels excursionistes més destacats, singulars i extraordinaris de tots els temps”. Ell va descobrir els dos cossos cremats i partits pel llamp a l’Aneto, en recular per mirar de retrobar-los. L’impacte d’aquella tragèdia el va acompanyar sempre. Les seves reflexions al voltant de l’accident, els consells perquè no es torni a repetir, l’exactitud i la pedagogia del relat esgarrifen i fascinen alhora. Com la muntanya mateixa. El 8 d’agost del 1949, amb 72 anys, va fer la seva darrera excursió a l’Aneto. Hi havia pujat fins a trenta vegades per vies diferents.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 17 de desembre del 2012)
* La primera imatge és la portada de l'última edició d'Els llamps de la Maleïda.
La segona, una postal on apareixen Juli Soler, mossèn Jaume Oliveras i Josep Sayó.
La tercera, mossèn Oliveras.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada