Zlatan Ibrahimovic és geni i figura de cap a peus, una cosa que, mirant la seva alçada, significa una extensió prou gran. El suec més poc suec que hem conegut és una mena de futbolista que si no existís l’haurien d’inventar: condensació estrafolària, a l’estil de l’increïble Hulk, d’un conflicte etern i corrent en el món del futbol. Un conflicte que ha anat arrossegant pels clubs per on ha passat: des d’aquell llunyà Ajax del 2001, en què, ja a l’inici de temporada, és sancionat per clavar un cop de colze a un defensa, fins, després, a la Juventus, l’Inter, el Barça, el Milan... i ara el PSG. Massa equips per a un jugador de tanta qualitat però que ha trobat a faltar una certa continuïtat. I normalitat. Potser per això no ha estat exactament el nou Marco Van Basten que deien que havia de ser. A París ha tornat a escampar el seu caràcter volcànic. Al novembre, va clavar els tacs a l’estómac del porter del Saint-Étienne, per la qual cosa li van caure dos partits de sanció. L’última ha estat fa poc, en un partit contra el Lió, en què va trepitjar el cap i la mà d’un contrincant. L’incident va indignar el president del Lió, Jean-Michel Aulas, que va assajar una definició aproximativa del perfil d’Ibra: “És un gran futbolista, però com a persona és un despropòsit.”
Aquests dies de copiosos àpats i tothom clavat a taula, és una temptació imaginar Ibra en un tec nadalenca. A una li agrada deixar volar la imaginació i una punta d’ironia, que va bé per fer baixar. Ibra deu ser l’encarregat d’obrir el cava i fer rebotir el tap en alguna copa o en algun cap pel camí? Potser compleix el clixé del que sempre acaba enfadat per algun comentari que l’ha ofès? És qui explica els acudits dolents? O els records més trempats? O tal vegada repassa abrandadament l’actualitat del país?
Segur que aquestes festes, a la taula de can Ibrahimovic, es parlarà del verb que acaba d’encunyar: zlatanejar. L’acadèmia de la llengua de Suècia, aquell país que dóna els premis Nobel, ja admet aquesta paraula com un verb amb significat: ‘dominar amb força’. La cosa ve dels guinyols francesos, que el van posar en dansa per referir-se a la capacitat de Zlatan de “dominar dins i fora del camp”. Potser a taula, la família Ibra farà broma de les raons i potència del verb i del seu inspirador. Ja me l’imagino, el futbolista, a l’hora dels torrons i el cava, marcant múscul còmicament amb els braços de Hulk. Després, aquell cosí llunyà que aprofita les trobades nadalenques per recaptar informació, li preguntararia si compartirà vestidor amb Cristiano Ronaldo, si és veritat que el PSG el vol fitxar. Aleshores Ibra canviaria el posat, sorrut de cop, i li respondria: “Em sembla que tu ja vols zlatanejar una mica massa, xaval. I em sembla que aquest Cristiano també zlataneja sempre que pot.” El to creixeria d’intensitat fins a bramar: “I aquí l’únic que zlataneja sóc jo!” La seva rialla exagerada faria esclatar en rialles tota la taula.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 de desembre del 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada