Magdalena i tanca

Marcel Proust el gust de la magdalena sucada en una tassa de te li fa aparèixer un gavadal de records. Li convoca un univers sentimental i d’històries passades que omplen ja el primer volum d’A la recerca dels temps perdut. I així és com “la magdalena de Proust” es converteix en una icona literària que tant pot donar nom a un bar d’esmorzars com a un grup de rock. Sortir “a la recerca del temps perdut” té alguna cosa de tasca utòpica, dolorosa. De lluitar contra la pròpia condició: un temps límit, que, feta la primera gambada, ja és passat, irrecuperable. Durant els Jocs Olímpics, una mà de proves de moltes disciplines condensen aquesta lluita contra el temps: córrer 100 metres, 200 metres, 400 metres tanques... en el mínim temps possible i superant els que corren al mateix temps i els que han corregut en altres temps. Fins a ser, com el velocista jamaicà Usain Bolt, el millor de tots els temps, una “llegenda”. És a dir, travessar el temps tan ràpid com perquè el Fill del Vent que vam conèixer sigui una caricatura del passat, a la mercè de ser desvetllable per alguna magdalena amb te. Bolt també pot arribar a quedar enrere?

És difícil imaginar-se el millor de tots els temps. Igualment, costa fer-se càrrec del desastre, de la desfeta monumental: la topada de l’atleta xinès Liu Xiang amb la primera tanca que havia de saltar, en la ronda de qualificació dels 110m tanques. L’atleta a terra, abatut, encerclat pel contorn de les tanques, és una de les imatges d’aquests Jocs. L’ídol caigut, tocat i enfonsat per un tendó d’Aquiles –precisament– fet miques. Per qui ha estat quatre anys preparant-se obsessivament per a la gran fita (els xinesos fabriquen esportistes com qui fabrica cotxes o bosses) deu ser una bufetada infernal. M’afiguro Liu Xiang, ja vellet, menjant una magdalena a la vora del foc, rosegat per la tanca funesta.

Si d’una tanca a l’altra de l’estadi olímpic hi ha una distància eterna que marca l’ocàs o el triomf, deambular en l’ombra o acaparar flaixos i ovacions, d’una magdalena a l’altra passa exactament el mateix. Així s’ha vist. En un giravolt imprevist de la figura retòrica, el judoka nord-americà Nick Delpopolo va donar positiu en un control antidopatge per haver menjat una magdalena de marihuana i va ser desqualificat dels Jocs. El diploma que havia aconseguit el va haver de tornar. Ell va dir que desconeixia que la magdalena cruspida contingués aquesta substància, però va demanar disculpes per l’error. Els esmorzars del judoka ja no seran el mateix. Sigui quina sigui la veritat de l’assumpte, fa escapar el riure. Tant la de l’atleta com la del judoka no són històries de glòria i probablement quedin ressagades en els records auris de l’olimpisme. “I les cases, els camins, les avingudes són fugaces, ai!, com els anys”, diu Proust. Però són dues maneres de caure, dues evocacions diferents d’una mateixa magdalena.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 13 d'agost del 2012)