Aquests dies, el metro de Barcelona era ple de plafons que anunciaven la marató de Barcelona: estampes de corredors populars preparant, visualitzant o celebrant l’esforç. Avui, molts d’aquests corredors tindran els cruiximents més feliços de la seva vida. Salvant l’abisme físic, em sembla que els neguits terrenals amb què els corredors populars afronten una prova així no disten tant com es pugui pensar dels corredors d’alta competició. L’enorme distància la posen la dedicació i la pressió –monstruosa– per obtenir resultats. Però els ingredients, poc o molt, són els mateixos. Sense preparació física, coratge i seny durant la cursa, no hi tenen res a pelar ni el que vol pujar al podi, ni el que només vol acabar la prova.
Una notícia recent em va fer pensar que els corredors d’elit poden ser d’allò més populars. En concret, va ser aquest titular d’El 9 Esportiu el que em va cridar l’atenció: “Sánchez triomfa amb un cop de teatre”. El marc era el campionat d’Espanya de cros, que es va disputar el 10 de març passat a Granollers, que és una de les grans capitals de l’atletisme. Es veu que l’atleta lleonès Sergio Sánchez va guanyar el cros gràcies a una estratègia teatral i múrria: va fer veure que tenia una lesió i va cedir metres als primers de la cursa, que es van anar desgastant fins que va decidir llançar-los un atac fulminant. Aquest muntatge va sorprendre’m. Però també és veritat que un muntatge així sols podia funcionar si l’atleta estava plenament segur de la seva resposta física i plenament convençut de fer-ho. Em va generar, però, una ambivalència. D’una banda, per un moment vaig dubtar de la moralitat de l’acció, que, tot i així, fa somriure i exclamar: “Quin geni, aquest paio!” De l’altra, vaig pensar en el segon classificat, la cara que li devia quedar al català Carles Castillejo, que lamentava haver-se empassat l’engany i, al mateix temps, lamentava el refredat que no li havia permès respondre en condicions a l’atac.
La campiona estatal de cros, Gema Barrachina, del País Valencià i veïna de la Roca del Vallès, reflexionava sobre la cursa que havia fet i semblava donar la peça que faltava per encaixar. “En l’aspecte mental i psicològic, em sentia més forta que mai”, deia, tot i admetre que la seva forma física no era la millor. Les seves paraules –una explicació de cursa una mica més profunda que la de Sergio Sánchez– apel·laven a la concentració i l’eliminació d’idees negatives que havia aconseguit durant el cros. Em van semblar reflexions interessants que giravoltaven sobre un concepte en el fons enigmàtic: com treure el millor d’un mateix, l’excel·lència en allò en què un està posat? Malgrat les abundants receptes, la cosa sols es deu resoldre per la via de l’autoconeixement, que va des de la picaresca de Sánchez fins al seny de Barrachina. La corredora reblava: “A vegades no guanya el més fort sinó qui pot guanyar.”
(Article publicat el dilluns 18 de març del 2013 a El 9 Esportiu)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada