Mullar-se o no mullar-se? No deixa de ser més edificant, sobretot per la pròpia casa i carcassa de cadascú mirar d’acontentar tothom. I aquest exercici n’estic convençuda que deu ser tota una altra feinada: quedar bé, fer coses que vesteixin prou, trobar la mesura justa entre la revolució estètica permesa que produeix l’esglai de tieta i fer de bressolaburgesets sense que es noti. Què sol passar, per regla general, quan s’arriba al que podríem anomenar clímax d’acontentar tothom? Copets a l’esquena, encàrrecs o invitacions, cites i odes laudatòries de la Maquinària, superficialitat reiterativa, trucades d’acostament, “adjectius gratificants, dels que graten l’esquena, “oh, quin d’aixòs més magnífic, oh quin d’allòs excepcional...”. Són alguns exemples del que no haurà rebut els últims dies la tennista Laura Pous després de fer pública una carta a internet on es postulava a favor del dret a decidir. Era una carta que responia a un diari esportiu espanyol que l’havia atacat per la seva presència a la Via Catalana. En l’esport professional hi ha pocs esportistes que facin el pas de posicionar-se i menys en afers que engeguen unes massives atzagaiades messetàries. Sembla que per jugar per Espanya només valgui taral·lejar l’himne cada matí i evitar pensar ni una sola afirmació per una mateixa. Per tant, valenta, gràcies.
(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 27 de setembre del 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada