dijous, 10 d’octubre del 2013

Nadal

El Nadal no és que m’agradi gaire, però per passar-lo millor miro d’encerclar el que encara tolero i aïllar-ho de tot allò menys gratificant. L’endemà de l’Onze de Setembre de la Via Catalana he procedit de manera similar: enfilar la meva cadena d’imatges personals. Tot comença la nit abans, llamps i trons, sensació d’esperar els Reis i el mòbil –i el Twitter– que treu fum: per exemple, en Joan destaca la “transversalitat independentista” dels actes de la nit a Granollers i l’endemà més mòbil bullint: la gent de la Garriga cap a Figueres; Montmeló fa tres autocars i va amb Granollers cap a Capmany; amics, parents, coneguts d’aquest Vallès que són camí de l’Ametlla de Mar, Sant Vicenç de Montalt, Sant Pol... A Barcelona, Rambla amunt, treballant, a punt de ser les 17.14h, em trobo la Sílvia, de Granollers, i ens donem ben fort les mans. (Tu que t’ho mires de gairell, no et neguitegis i dóna’m la mà). Després veig per la tele l’atac feixista, i l’exalcalde de Montmeló, Roman Ruiz, diputat a Madrid pel PSC, perplex, i penso per dins que li dono la mà, a ell i tota la gent que intentaven commemorar la Diada a Madrid. Cavernícoles, lectures supèrflues i declaracions idiotes no enteranyinaran tot el que van viure i veure els qui van fer Via, entre aquests, més de 15.000 vallesans, o molts més. Ni tampoc enteranyinaran la força de la gent mobilitzada, molt mobilitzada moltes hores: és la gràcia de tot això i, a falta de tantes coses, és l’únic que tenim. Pel que calgui.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 13 de setembre del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada