dimarts, 19 de novembre de 2013

Eugeni Xammar (i III)

Creador de frases antològiques
«Liberal conservador, anticomunista i antifeixista ferotge.» També polemista nat, «gentleman farmer», anglòfil, «sàdic de l’humor», amant dels jocs de paraules i executor d’un «cinisme pragmàtic». Com assenyala Torra, Xammar cultiva «un llenguatge exquisit, amb desqualificacions mordaces fins a la dentellada». «És l’home més intel·ligent que jo conec», va dir d’ell Pla. Va ser el creador de frases antològiques: «Sóc d’una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge» o «Cerco sempre el costat bo dels esdeveniments, i si els esdeveniments, molt sovint, no tenen cap costat bo, la culpa és dels esdeveniments i no pas meva». D’altres que deixen clar el seu compromís polític: «Tractant-se de Catalunya, jo no prenc mai precaucions»; «Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya». I encara: «Ginebra, Granollers, l’Ametlla del Vallès: triangle de la meva existència» o «Mirin, de Vallès, digne d’aquest nom, només n’hi ha un, i Granollers és la seva capital».
Un professor de luxe de francès
Xammar va fer llargues estades a la fonda Europa de Granollers. Era un més de la família i fins i tot va ensenyar francès a Ramon Parellada, l’actual propietari. La fonda Europa de Granollers va ser com «una casa» per a Xammar a partir dels anys cinquanta. Hi va fer llargues estades, que el van convertir en un més de la família Parellada, propietària del centenari establiment. Ramon Parellada, qui n’és ara al capdavant, va aprendre francès amb Xammar. «Em va comprar el llibre de Jules Verne De la terra a la lluna, em va donar un diccionari de butxaca i em va dir que si tenia qualsevol dubte que li preguntés.» I durant la presentació del llibre va reblar, sorneguer: «Era un sistema de pedagogia molt interessant.» 
«Recordo les llargues sobretaules: Xammar era una gran forquilla.» Xammar va cultivar nombroses amistats, de les quals els epistolaris donen fe: Josep Tarradellas, Manel Raventós, Carles Esplà...Amb la família Cuito, que va estar al capdavant de moltes publicacions catalanes d’abans i de després de la guerra, l’uneix una relació de generacions.
En la presentació, Amadeu Cuito comparava Xammar amb Joyce o Eça de Queiroz. Com ells, «Xammar parla constantment de Catalunya sense viure-hi», va dir. «Amic de la barrila, és d’una intel·ligència natural, un home del carrer especialment despert», va subratllar. Pla va vaticinar a Xammar que moriria inèdit. Cert. Les memòries, reeditades el setembre passat, i els reculls d’articles (Periodisme, L’ou de la serp i Crónicas desde Berlín) van arribar massa tard. Ara, però, amb aquesta biografia, Xammar reviu amb més força que mai.
L’Ametlla del Vallès i el whisky amb botifarró
A l’Ametlla del Vallès només hi viu quatre anys amb continuïtat: del 1900 al 1901 i del 1971 al 1973. Fins als dotze anys Xammar viu a l’Eixample. Després, a partir del 1900, la família s’instal·la de manera permanent a la casa pairal de can Xammar. El 1902 comença a treballar a Barcelona, i el 1909 fa la primera fugida a l’estranger: París, Buenos Aires i Londres. En seguiran moltes més. Passa més anys fora que a l’interior de Catalunya. El 1932 adquireix can Feliu. El 1941 la casa és requisada per les tropes franquistes i la recupera uns anys després.
Acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, Catalunya refà un govern propi a l’exili, encapçalat per Josep Irla, i Xammar n’és el cap de gabinet durant tres anys. El Memoràndum de Xammar a Irla i algunes missives que envia a consellers del govern, com ara Josep Carner, són troballes excepcionals que ofereix el llibre de Torra. En aquells anys Xammar escriurà en diverses publicacions de l’exili. A partir del 1949, un cop governs i referents catalans queden esmicolats, es dedica a la tasca de traducció per a organismes internacionals –tota mena de textos rars inclosos–, i salta de París a Ginebra, Washington o Nova York. A partir dels anys cinquanta Xammar farà viatges constants a l’Ametlla, fins que s’hi estableix, l’any 1971, malalt i arruïnat, agombolat pels seus amics vallesans. 
El Xammar de l’exili forçós, els seus darrers trenta anys de vida, eren molt desconeguts fins ara. A les memòries amb prou feines se’n parla. Torra defineix Xammar com el creador del «mite del Vallès». Les pàgines de la biografia dedicades als últims anys a l’Ametlla, les anècdotes, l’atmosfera d’aquest llop ara reclòs que torna a un país que ja no existeix, desperten una enorme tendresa. Rep visites constants: des del seu gran amic Josep Badia (hi és cada dia, amatent a les memòries) i Ferran Cuito, fins a Rafael Tasis, Tísner, Ibáñez Escofet o Joan de Sagarra, entre altres. Manté fins a darrera hora «l’agudesa mental i la sornegueria». Josep Maria Huertas recordava que oferia als visitants la seva gran troballa gastronòmica, «el seu whisky acompanyat dels daus de botifarró negre».
* Reportatge que vaig publicar a la revista Presència, la setmana del 18 al 24 de juliol del 2008; arran de la publicació de Periodisme? Permetin!, de Quim Torra, "la primera biografia sobre aquest periodista excepcional que ens apropa la figura d’un prosista agut i un catalanista radical."

* Aquest any estem d'Any Xammar, segueix-lo!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada