dilluns, 18 de novembre del 2013

Eugeni Xammar (II)

Bo i admetent, com fa Torra a l’inici, un cert enamorament cap al personatge (i que es fa palès més endavant), la voluntat d’aquesta biografia és servir el «negatiu» de Seixanta anys d’anar pel món, «posar sobre la taula tot el que no coneixíem de Xammar». És una expedició arqueològica pels articles i fets referenciats en les memòries, que ressegueix l’immens epistolari (Josep Tarradellas, la parella Obiols–Rodoreda, Rafael Tasis, Ferran Cuito, Carles Esplà o el mateix Josep Badia), una gran quantitat d’arxius i les entrevistes que li van fer Joan Sariol, Montserrat Roig i Josep Maria Huertas. 
Només amb l’encaix d’aquests mil bocins vitals s’arriba a explicar la formació i trajectòria d’aquest periodista excepcional que amb Pla i Gaziel configuren la davantera d’or de la premsa catalana. «He procurat que Xammar parli a través dels seus articles, cartes o altres escrits inèdits o menys coneguts», apunta Torra a l’inici de llibre. 
Al primer article a La Tralla, que aquest «adidacte», «exemple excels i molt català de saltataulells» (Jacint Reventós) escriu amb 16 anys, el seguirà El Poble Català i les cròniques musicals a Teatràlia. Després d’una primera estada a París i Buenos Aires, aterra a Londres, on farà de corresponsal d’El Día Gráfico i La Publicidad per narrar la Primera Guerra Mundial. Al parer de Torra, allà es forja el sentit de l’humor «antisentimental i crític» de Xammar, que «beu de la millor tradició anglesa», i el seu aire de «dandi anglès». L’any sencer que passa a la Barcelona feliç (del 1917 al 1918), amb un ambient propi de la despreocupació de tot país neutral, propicia «l’explosió del Xammar periodista total», que fa crònica social a La Publicidad, un diari aleshores en plena ebullició, i col·labora a la revista aliadòfila Iberia. Als anys vint i trenta neixen les cròniques des de Berlín, per bé que manté un gran contacte amb Catalunya. Amb Pla, protagonitza les cartes al director que encenen la polèmica, caracteritzades per «la voluntat de trencadissa» i el clar «impuls renovador». Són anys daurats del periodisme català, amb un reguitzell de noms per emmarcar. 
Des de l’inici, el seu periodisme és indestriable del compromís polític. Home d’Acció Catalana, «rere els presidents de Catalunya sempre hi haurà Xammar». En els convulsos anys trenta i amb la República, això es fa més evident que mai. El 14 d’abril de 1931 envia aquest telegrama a Macià: «President Macià. Barcelona. Stop. Compleixo emocionat deure tot català actuals moments posar-se vostres ordres. Stop.» A El Be Negre, el setmanari dirigit per Josep Maria Planes, després assassinat pels anarquistes, hi publica «alguns dels seus millors i més pugilístics articles». Xammar també és amenaçat pels anarquistes. 
Amb la Guerra Civil, la FAI es presenta a la seva casa de l’Ametlla, i després la Gestapo li trepitjarà els talons a Alemanya. Exili forçós a França. Acabada la Guerra Civil, vénen anys de silenci. La Catalunya somniada s’ha esfondrat i els referents xammarians desapareixen: el cop de la mort de Rovira i Virgili i Pompeu Fabra. Res tornarà a ser el mateix.

* Reportatge que vaig publicar a la revista Presència, la setmana del 18 al 24 de juliol del 2008; arran de la publicació de Periodisme? Permetin!, de Quim Torra, "la primera biografia sobre aquest periodista excepcional que ens apropa la figura d’un prosista agut i un catalanista radical."

* Aquest any estem d'Any Xammar, segueix-lo!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada